Impressions d’un viatge a Polònia
Organitzat per Amics de la Unesco de Barcelona i sota la direcció tècnica, assessorament i assistència de Phineas Fogg, un grup de 20 persones (a les quals es va afegir puntualment una altra persona a Cracòvia), vam viatjar a aquest país entre els dies 14 a 26 de setembre de 2011.
Unes breus notes sobre el país
Segurament alguns (com el que subscriu) en sabem poca cosa de la història de Polònia. Les explicacions i lectures ens han introduït en el tema i ara, en tenim alguna idea. Resumint molt i aproximant-nos al que ens interessa, des dels primers pobladors fins el 1772, pul·lulen reis i prínceps que fan el que poden, però en aquest any desapareix una part de Polònia. Els seus maleits veïns, Rússia, Prússia i Àustria, es reparteixen bona part del país i en un segon i tercer repartiment, desapareix totalment Polònia. Altres veïns com Alemanya i Suècia, també formen part d’aquests veïns incòmodes i agressius. El 1807 Napoleó es passejà per aquests territoris i creà el ducat de Varsòvia i el 1815 el Congrés de Viena institueix el Regne de Polònia, que desapareix de forma gairebé immediata sota la dominació russa. Durant el segle XIX emigren entre 20 i 25 milions de polonesos per fugir de la tirania russa, fins que en l’any 1918, aprofitant que els russos estaven distrets fent la
revolució, aconsegueixen la independència, que es reafirma amb la derrota dels russos pels polonesos en la batalla de Varsòvia (el miracle del Vístula). El 1939 són envaïts pels nazis per l'este i poc desprès pels russos per l'oest. L’any 1945, desprès de la derrota dels nazis, es redefineixen les fronteres de Polònia, però queden sota l’òrbita de dominació comunista. Més tard Willy Brandt i el Papa Joan Pau II, visiten Polònia i el novembre de 1980 apareix el sindicat Solidaritat, liderats per Lech Walesa, aquests fets fan créixer l’autoestima i el desig de llibertat i democràcia dels polonesos. El 1981 pateixen un cop d’estat de Jaruzelski, de l’òrbita comunista, però el 1985 quan s’ensorra el comunisme rus sota la direcció de Gobachov i els seus programes de la glanost i perestroika, es va fer inajornable la convocatòria d’unes eleccions lliures que, el 1990 va guanyar Walesa. Amb retorns esporàdics al passat, Polònia ingressa en l’OTAN el 1999 i més tard -el 2004- entra en la UE. Desprès van venir els germans bessons Kaczynski, una singularitat no gaire desitjable en la història, i ara estan preparant noves eleccions.
Del catolicisme polonès, encara molt viu avui dia, sembla que té una explicació força lògica; deu ser un a reacció en contra del comunisme, una forma de protesta que la mateixa religió emparava i que desprès de treure’s el comunisme de sobre, ha sigut un senyal d’identitat. Per tot el país el culte (un cert culte a la personalitat?) a Joan Pau II està present en totes les ciutats, en tots els pobles, a les mines de sal, i a les places, a les esglésies, als carrers.
Organitzat per Amics de la Unesco de Barcelona i sota la direcció tècnica, assessorament i assistència de Phineas Fogg, un grup de 20 persones (a les quals es va afegir puntualment una altra persona a Cracòvia), vam viatjar a aquest país entre els dies 14 a 26 de setembre de 2011.
Unes breus notes sobre el país
Segurament alguns (com el que subscriu) en sabem poca cosa de la història de Polònia. Les explicacions i lectures ens han introduït en el tema i ara, en tenim alguna idea. Resumint molt i aproximant-nos al que ens interessa, des dels primers pobladors fins el 1772, pul·lulen reis i prínceps que fan el que poden, però en aquest any desapareix una part de Polònia. Els seus maleits veïns, Rússia, Prússia i Àustria, es reparteixen bona part del país i en un segon i tercer repartiment, desapareix totalment Polònia. Altres veïns com Alemanya i Suècia, també formen part d’aquests veïns incòmodes i agressius. El 1807 Napoleó es passejà per aquests territoris i creà el ducat de Varsòvia i el 1815 el Congrés de Viena institueix el Regne de Polònia, que desapareix de forma gairebé immediata sota la dominació russa. Durant el segle XIX emigren entre 20 i 25 milions de polonesos per fugir de la tirania russa, fins que en l’any 1918, aprofitant que els russos estaven distrets fent la
revolució, aconsegueixen la independència, que es reafirma amb la derrota dels russos pels polonesos en la batalla de Varsòvia (el miracle del Vístula). El 1939 són envaïts pels nazis per l'este i poc desprès pels russos per l'oest. L’any 1945, desprès de la derrota dels nazis, es redefineixen les fronteres de Polònia, però queden sota l’òrbita de dominació comunista. Més tard Willy Brandt i el Papa Joan Pau II, visiten Polònia i el novembre de 1980 apareix el sindicat Solidaritat, liderats per Lech Walesa, aquests fets fan créixer l’autoestima i el desig de llibertat i democràcia dels polonesos. El 1981 pateixen un cop d’estat de Jaruzelski, de l’òrbita comunista, però el 1985 quan s’ensorra el comunisme rus sota la direcció de Gobachov i els seus programes de la glanost i perestroika, es va fer inajornable la convocatòria d’unes eleccions lliures que, el 1990 va guanyar Walesa. Amb retorns esporàdics al passat, Polònia ingressa en l’OTAN el 1999 i més tard -el 2004- entra en la UE. Desprès van venir els germans bessons Kaczynski, una singularitat no gaire desitjable en la història, i ara estan preparant noves eleccions.Del catolicisme polonès, encara molt viu avui dia, sembla que té una explicació força lògica; deu ser un a reacció en contra del comunisme, una forma de protesta que la mateixa religió emparava i que desprès de treure’s el comunisme de sobre, ha sigut un senyal d’identitat. Per tot el país el culte (un cert culte a la personalitat?) a Joan Pau II està present en totes les ciutats, en tots els pobles, a les mines de sal, i a les places, a les esglésies, als carrers.
Els polonesos semblen haver aconseguit una certa estabilitat i progrés econòmic; tenen unes taxes de creixement superiors a les de la resta de països europeus, fins al punt d’haver fet el que va fer el nostre mai prou ponderat president Zapatero, dir que els altres n’haurien d’aprendre d’ells. Potser s’han passat una mica, però a vista de turista, el país té una bona imatge.
Un país orogràficament pla (sembla que al sud hi ha alguna muntanya), on l’agricultura i la producció d’aliments ha sigut i és important. A totes les ciutats el sistema de transport és el de tramvies que circulen amb profusió i abundància. La televisió, en polonès naturalment, té versions originals de pel•lícules, però el que realment és singular és que només hi ha un narrador que fa la veu de tots els personatges, però narrant, no doblant.
El menjar és bo a tot arreu, amb aparença de casolà. Els preus més o menys la meitat dels del nostre país, els sous també són més baixos i el que avui és mileurista (en el canvi en zlotys) es considera ben pagat.
No tenen pràcticament immigració (un 3%, i encara dels països veïns) i tots els serveis són desenvolupats per gent autòctona el que potser ha afavorit un sentiment de vinculació al país i a la responsabilitat, però això ho deixo totalment en condicional.
La gent és molt amable i sense cap dificultat et parlen anglès moltes vegades millor que el nostre (que no és res de l’altre dijous). Ens hem fet una opinió que la gent viu acceptablement bé i no es veu misèria pels carrers. Alguns barris realment són encara molt pobres en aparença de les seves cases (petites i sense cap tipus de manteniment).
14.9.2011 Barcelona-Varsòvia
Sortim a les 15.30 de Barcelona i arribem sobre les 19 a Varsòvia. El mateix horari. Vol plàcid. Ens donen un bocata ca
lent i beguda. Més que suficient. A l’aeroport canviem moneda (1 euro 3,75 zlotys, en realitat haurien de ser 4, però ja se sap, en el canvi sempre que poden t’estafen... a Polònia i a Barcelona). El temps és fresc però no fred. Algun dels viatgers anava tant atrafegat que no s’havia assabentat que anàvem cap al nord, on acostuma a fer-hi una mica més de fresca, però cap problema. Es tracta de gent prou forta per superar qualsevol prova.
Pel camí cap a l’hotel ens donen quatre instruccions. Abans de sopar ja donem un tomb pel barri on estem que és un lloc cèntric de la Varsòvia nova. Davant mateix hi ha unes esplèndides galeries que riu-te’n tu del Corte Inglés. També hi ha l’estació central i un edifici que queda del “realisme socialista”, el Palau de la Cultura i la Ciència, és a dir de l’ocupació soviètica, recorda -en petit- la Universitat de Lomonosova de Moscou. També hi ha al costat de l’hotel un edifici (gratacels) en construcció que està planificat per apartaments de luxe. Té una estructura interessant, amb
desplaçament de l’edifici sobre la vertical. Sopem a les 8.30 (serà una constant). Bon sopar, de cuina poc sofisticada però de qualitat (això també serà una constant). Desprès de sopar alguns ens arribem fins al centre, que ens havien dit que hi havia 20 minuts. En realitat més del doble (o és que els polonesos seran com els kenyates que sempre corren?). És el primer dia i ens sembla molt bonic. Un centre històric prou interessant i animat. Davant del palau presidencial veiem la primera escena curiosa: una espècie de monjo dirigint una oració o ritus i al seu voltant unes 25 persones que cadascuna portava una creu (!). No vam entendre res...
15.9.2011 Varsòvia
Sortim a les 9 amb un bus petit però que hi cabem tots. La guia local -la Margarita- és una convençuda patriota i vol explicar tots els desastres que han sofert els polonesos. És la ciutat del Vístula que es pot veure des de molts llocs de la ciutat.
La història de la guerra mundial i les demés guerres que la van precedir, marquen la història de la ciutat així com la història dels polonesos i dels jueus. La ciutat de Varsòvia fou totalment destruïda durant i al final de la segona guerra mundial i reconstruïda, tal com havia sigut, amb un esforç titànic dels polonesos (els detreien una part del sou) que ho consideraven una part de la seva identitat, del seu patrimoni.
Comencem la visita pel gueto jueu, del que desprès de 1943 no va quedar ni rastre. El que anem a visitar ara són els llocs on van passar totes aquelles desgràcies. El bus, sense parar, passa per davant del lloc on eren deportats els jueus en tren als camps de concentració nazis. Un monument quadr
at en marbre, darrera del qual hi havia les vies del tren. Al seu costat un monument fet amb travesses i vies de tren, que també es referia a aquest fet.
Baixem i anem a veure el monument als herois del gueto. No té una visibilitat molt gran, però sembla que constantment venen israelians a visitar-lo. S’ha creat moltes expectatives entre els joves jueus per conèixer aquesta part de la seva història. Mentre hi som, arriben uns joves amb banderes d’Israel i tot el cos blanc, com d’uniforme (que no ho era). Darrera mateix estan construint un edifici que serà el museu d’història dels jueus polacs. Bàsicament és això el que es pot veure del gueto jueu de Varsòvia, un gueto que havia albergat més de 380 mil jueus, només superats en nombre per la ciutat de Nova York. La recreació d’aquest gueto és prou explícita (i ben recreada) en la pel•lícula d’El pianista.
Passem davant del palau Krasinski (el que al davant hi havia uns cavalls voladors de colors) i davant del monument a l’aixecament de Varsòvia.
Anem cap al parc de Lazienki, un antic vedat de caça del rei, per veure l’estàtua de Chopin. A l’estiu hi ha concerts -gratuïts- de piano amb peces de Chopin. Al voltant del monument hi ha bancs per seure i sentir la música.
Seguim cap al Palau Reial, el Palau de Wilanów, que visitem. Quadres, sales, mobiliari, i el retrat de Joan Sobieski (aquell fati que hi havia viscut). L’exterior ben bonic i gran, una espècie de Versalles (remotament), jardins, flors. Reemprenem per anar a l’altre costat del parc que havíem vist, on hi ha el Palau sobre l’aigua, que no visitem per dintre. Bonic per la seva ubicació, però no ho podem veure tot.
Desprès tornem cap al centre històric. Veiem de passada l’estadi de futbol, que està ja preparat pels campionats de futbol de l’any 2012 (veurem si arribaran a temps per fer tot el que volen fer: carreteres, comuni
cacions, etc.). Dit sigui de pas en tots els dies que estarem a Polònia el futbol es promocionat abastament per la televisió i fins i tot podem veure en obert els partits del Barça, el Madrid, el Betis i el Sevilla.
Anem cap a la plaça del mercat (en totes aquestes ciutats és el punt neuràlgic. Bonica de veritat (encara no havíem vist les altres). Veiem el lloc on s’executaven les condemnes de mort (la picota). Visitem la catedral, seu de les celebracions importants i dels enterraments reials. Catedral de Sant Baptista Màrtir. Catedral de maó vermell que veurem en molts llocs. Un maó gruixut i contundent. Hi ha el sepulcre del cardenal primat de Polònia Stefan Wyszynski, un home important a Polònia. El Castell Reial, de contingut històric (ara també reconstruït). Ara és un museu.
Ens quedem al centre i cadascú torna com pot. Alguns tornem a veure la palmera (de plàstic) que hi ha en una cruïlla. Tornem a peu cap a l’hotel, perquè el sopar és a les 8.30 i demà hi ha matines.
16.9.2011 Varsòvia-Bialowieza-Varsòvia
El Parc de Bialowieza és un parc protegit que està al nord-est del país, en realitat fent frontera amb Bielorússia, amb qui comparteix el parc per meitats. Això és degut al canvi de fronteres pactat desprès de la segona guerra mundial, en la que els russos van guanyar terreny de la Polònia de l’est i els alemanys en van perdre en la part oest. Aquest can
vi va significar moltes més coses, perquè va suposar canvis en la població que va ser traslladada des de l’est a l’oest, com si fos la cosa més natural del món (cal recordar que era en l’època dominada pels comunistes). El parc està a uns 225 quilòmetres de Varsòvia, però degut a les carreteres, que són secundàries i algunes en obres, el trajecte dura gairebé unes 4 hores.
Desprès de les parades tècniques de rigor (cada dues hores aproximadament) arribem a la població de Bialowieza, on dinem com sempre molt correctament. Ara ja ens hem habituat a demanar una cervesa o una copa de vi al cost aproximadament de 8 zlotys i 10 zlotys (és a dir uns dos euros). La cervesa bona i de fabricació pròpia, el vi d’importació. Els menjars els tenim compresos pràcticament tots, però ens fixem en els preus i són la meitat del que ens costaria a casa nostra.
El guia de parla castellana ens ha acompanyat pel parc en el passeig pel bosc de 40 minuts. Un bosc primigeni, molt poc modificat, ple d’arbres altíssims: avets, til•lers altíssims i amb una gran soca, roures d’escorça espectacular i altres arbres com el de la fulla canadenca, àlbers, i molts d’altres. Un b
osc pla i net que dóna gust caminar-hi.
En acabar el passeig se surt a una espècie de zoo, on hi ha uns grans tancats on els animals “salvatges” viuen en una relativa llibertat. Els bisons, una família, impressionants, però en un tancat... el linx, llops, cérvols, i també unes bèsties encreuades amb bisons i vaques, que feien una mica d’angúnia. Eren besties enormes, però que al igual que les mules no podien reproduir-se.
Tornem a l’autocar una mica decebuts. En el nostre imaginari veiem les manades de bisons com en la pel•li Bailando con lobos, i haviem estat en un zoo enmig d’un entorn fantàstic. Però cap problema, quatre hores més i ja estem a l’hotel. Alguns plantegem l’oportunitat de veure aquest parc i de la dedicació de tot un dia, però, desprès, pensant en el conjunt del viatge, crec que si pagava la pena i totes les guies ho situen com a visita indispensable.
El nostre guia Andrés ens ha explicat més aventures de quan va estar per Espanya (a Fraga, recollint fruita) i de la història de Polònia fins al Segle XVIII, que ens ha dit que continuarà en un altre dia.
17.9.2011 Varsòvia-Malbork-Gdansk
Sortim a les 8; tenim un llarg viatge i, pel camí, hem de visitar el castell teutònic. La durada del viatge, com gairebé sempre, dura més del compte, en bona part degut a les carreteres en obres, que han d’estar a punt del campionat de futbol del 2012. D’autopista o autovies, ben poques i el viatge dura unes 4 hores.
Arribem al castell de Malbrok sobre un quart d’una i primer de tot anem a dinar al mateix castell. Menú, més o menys com sempre, sopa (bona) i suposo que ens devien donar un plat de carn. Tot fet a casa, se
nzill i bo.
Comencem la visita. La guia de parla espanyola està embarassada i la substitueix una guia polaca, mentre l’Andrés ens fa la traducció.
Es el castell gòtic més gran d’Europa, està fet amb maó com la majoria de les construccions d’aquestes contrades. El van construir els cavallers teutònics (tot i que caldrà aclarir que tal cavallers van ser) i li van posar el nom de Marienburg (fortalesa de Maria). Com totes les coses va tenir tres fases: el castell alt, el mitjà i el baix, amb unes muralles defensives molt contundents. Ens expliquen que hi havia un entramat de castells a una distància de 30 quilòmetres un de l’altre, de forma i manera que es podien avisar entre ells en cas d’atac exterior. Vam començar pel castell alt on ens van ensenyar algunes recreacions dels ambients del castell, les cuines, el refectori i altres sales. En el pati central hi havia un pou d’aigua, com solien tenir aquests castells per tenir subministrament propi. Veiem com estava l’església i com està ara (encara no del tot reconstruïda). En el segle XIX una de les primeres coses que el govern va prendre sota la seva protecció va ser aquest castell, tot i que els teutons no havien sigut massa amables amb els polacs. Però si els polacs van ser capaços de reconstruir el castell també han de ser capaços d’acabar l’església. La destrucció del castell i l’església va ser obra dels russos, i en la foto de l’any 1945 es veu com estava tot plegat de derruït.
La història dels cavallers teutons és una història de religió, monjos guerrers, guerres santes, amb un hàbit blanc i una
creu negra. Una història que avui confondríem directament amb una secta religiosa.
Anem a donar una volta pels jardins del gran Maestre que, naturalment vivia a banda del monjos del nivell baix. Tenia una habitacle propi i un jardí propi, amb jardiner incorporat. La visita s’acaba, ens estan fent fora del recinte perquè el temps ja s’ha acabat. L’Andrés ens diu que des de l’altra riba del riu hi ha una bona vista sobre el castell, hi anem i és veritat. És esplèndida.
Arranquem novament i al cap d’una hora i mitja ja estem a Gdansk. L’hotel està molt ben situat, al costat mateix del riu i port i prop del centre antic de la ciutat. Anem a donar un tomb per començar a fer coneixences i esperar l’hora de sopar.
18.9.2011 Gdansk
Desprès d’esmorzar anem a visitar la nova ciutat de Gdansk, el nou port que es va construir quan el port vell, el del riu Motlawa, ja no era suficient pel calat dels vaixells. El nou port està construït a la desembocadura del Vístula. És la capital marítima de Polònia. Ara és el resultat de la reconstrucció desprès de la guerra, que va devastar pràcticament la ciutat. Va ser una ciutat de la lliga Hanseàtica, la qual cosa vol dir que es va enriquir en convertir-se en un centre comercial. Tot plegat la fa la menys polonesa de les ciutats; el seu aire cosmopolita, la situació al nord, el ser port comercial, l’intercanvi de tot tipus i amb diferents països, li ha donat un aire diferent a la resta de ciutats poloneses. Va resistir les invasions sueques, però Prússia la va annexionar al seu territori. Napoleó expulsà els prussians i posteriorment va formar part d’Alemanya. El tractat de Versalles va reconèixer el corredor polonès, o una sortida al mar per Polònia.
La nova ciutat s’estén per una àmplia zona on conviuen nous habitatges més o menys correctes, amb els habitatges del socialisme real, el que vol dir miserables i sense condicions suficients d’habitabilitat o lletges i petites. Seguim i veiem uns tuberes enormes que ens expliquen són per transportar l’aigua calenta per escalfar les cases. Com Nova York tenen un sistema centralitzat que dóna aigua sanitària i calefacció. El que no es veu són les fumeres dels escapaments de vapor d’aigua que es veuen a Nova York. En tot cas, aquesta situació d’un sistema de calefacció centralitzada l’anirem veient en altres ciutats. El combustible utilitzat és el carbó del qual els polonesos en disposen amb abundància.
Anem a les drassanes. Allí va començar una nova història per Polònia. Una vaga del sindicat Solidaritat, de Lech
Walesa, va acabar en convertir-lo en el primer president sorgit d’unes eleccions lliures de Polònia. Va ser la fi del comunisme dominant, tot i que poc després encara sofririen un cop d’estat de Jaruzelski que la història qualifica de no cruent (van morir poques persones) i que van facilitar el pas cap a una democràcia consolidada.
Veiem el monument amb les tres creus a poca distància de les drassanes, on ara hi treballen només uns 5 mil treballadors (abans n’hi havia tres o quatre vegades més). En aquest monument hi ha -com no- una placa dedicada a Joan Pau II, i la petjada que va deixar sobre una pedra emmarcada.
Arribem al port. Allí hi ha un far que, especialment en un temps pretèrit, donava l’hora exacta a tots els vaixells del port. Ens explica l’Andrés la importància que tenia aquesta hora exacta, ja que altrament, la ubicació de cada vaixell en els moments en que ja navegava per mar oberta, precisa a més d’uns punts de referència (per exemple, estrelles), una mesura de temps exacta. Una desviació d’un minut (d’arc geogràfic) suposa una desviació considerable en la ruta.
En aquest punt va començar la segona guerra mundial l’ 1 de setembre de 1939. Va ser quan el cuirassat alemany va atacar la Westerplatte, o la illa on hi havia un petit destacament polonès. Els nazis va ocupar la ciutat i les seves drassanes, i l’any 1945 van entrar el russos. Total, una ciutat destruïda, quina reconstrucció va suposar als polonesos un esforç molt important.
Continuem per visitar la ciutat de Sopot, una zona turística de molt nivell. Hi ha aigües termals, que alguns agosarats tasten de la font que hi ha al carrer. Té un gust, sobretot, salat i potser amb un regust sofrós no gaire intens, però ni afruitat, ni fusta de roure, ni res, més aviat una mica pudent; però si és bo per la salut... Seguim cap a la platja. El Bàltic! A l’hivern les temperatures arriben als 20 graus sota zero, i una gran plaça es converteix en pista de
patinatge. També es congela el mar, i la gent, de forma imprudent, es llança a patinar-hi, per més que les autoritats adverteixen del perill que suposa quan per alguna circumstància el gel es trenca. Estem davant del Grand Hotel, en el que alguns entrem per prendre un cafè amb llet, un cafè i una copa de vi (53 zlotys, uns 12 euros). En una cambra al costat del bar hi ha les fotos de tots els personatges cèlebres que han pernoctat en l’hotel (o com diria l’Andrés, han trasnochado en el hotel). En reconeixem algun d’ells: Putin, de Gaulle, Omar Sharif, Fidel Castro i altres. Veiem un parc força bonic al costat del mar i ja tornem a pujar al bus per anar fins a la catedral cistercenc de l’Oliwa, un nom curiós tota vegada que no hi ha ni una olivera ni per equivocació en aquest territori. Aquesta catedral no va tenir gaire sort, doncs fou incendiada tres vegades, però en la darrera guerra mundial no va sofrir cap dany. És una catedral amb dues torres estilitzades molt altes. Té unes dimensions insòlites que fan que semblen més gran del que realment és. Una peça destacada és l’òrgan que data de finals del segle XVIII i és cèlebre per la seva perfecta tonalitat i pels àngels mecanitzats que l’adornen que fan sonar trompetes i campanes. Ens ensenyen unes peces amb forats còncaves que serveixen per reflectir la llum, bé siguin dels canelobres bé sigui de la llum exterior, la qual cosa vol dir que moltes vegades els fa falta. Quan sortim en bus fa marrada i passa davant del que avui és la casa de Walesa. És un barri relativament senzill i la seva casa és unifamiliar, però gens escandalosa ni per les dimensions ni per la seva aparença, de la qual cosa els polonesos n’estan molt orgullosos de poder ensenyar la casa d’un polític que no s’ha enriquit sense que se sàpiguen les causes.
Un país orogràficament pla (sembla que al sud hi ha alguna muntanya), on l’agricultura i la producció d’aliments ha sigut i és important. A totes les ciutats el sistema de transport és el de tramvies que circulen amb profusió i abundància. La televisió, en polonès naturalment, té versions originals de pel•lícules, però el que realment és singular és que només hi ha un narrador que fa la veu de tots els personatges, però narrant, no doblant.
El menjar és bo a tot arreu, amb aparença de casolà. Els preus més o menys la meitat dels del nostre país, els sous també són més baixos i el que avui és mileurista (en el canvi en zlotys) es considera ben pagat.
No tenen pràcticament immigració (un 3%, i encara dels països veïns) i tots els serveis són desenvolupats per gent autòctona el que potser ha afavorit un sentiment de vinculació al país i a la responsabilitat, però això ho deixo totalment en condicional.
La gent és molt amable i sense cap dificultat et parlen anglès moltes vegades millor que el nostre (que no és res de l’altre dijous). Ens hem fet una opinió que la gent viu acceptablement bé i no es veu misèria pels carrers. Alguns barris realment són encara molt pobres en aparença de les seves cases (petites i sense cap tipus de manteniment).
14.9.2011 Barcelona-Varsòvia
Sortim a les 15.30 de Barcelona i arribem sobre les 19 a Varsòvia. El mateix horari. Vol plàcid. Ens donen un bocata ca
lent i beguda. Més que suficient. A l’aeroport canviem moneda (1 euro 3,75 zlotys, en realitat haurien de ser 4, però ja se sap, en el canvi sempre que poden t’estafen... a Polònia i a Barcelona). El temps és fresc però no fred. Algun dels viatgers anava tant atrafegat que no s’havia assabentat que anàvem cap al nord, on acostuma a fer-hi una mica més de fresca, però cap problema. Es tracta de gent prou forta per superar qualsevol prova.Pel camí cap a l’hotel ens donen quatre instruccions. Abans de sopar ja donem un tomb pel barri on estem que és un lloc cèntric de la Varsòvia nova. Davant mateix hi ha unes esplèndides galeries que riu-te’n tu del Corte Inglés. També hi ha l’estació central i un edifici que queda del “realisme socialista”, el Palau de la Cultura i la Ciència, és a dir de l’ocupació soviètica, recorda -en petit- la Universitat de Lomonosova de Moscou. També hi ha al costat de l’hotel un edifici (gratacels) en construcció que està planificat per apartaments de luxe. Té una estructura interessant, amb
desplaçament de l’edifici sobre la vertical. Sopem a les 8.30 (serà una constant). Bon sopar, de cuina poc sofisticada però de qualitat (això també serà una constant). Desprès de sopar alguns ens arribem fins al centre, que ens havien dit que hi havia 20 minuts. En realitat més del doble (o és que els polonesos seran com els kenyates que sempre corren?). És el primer dia i ens sembla molt bonic. Un centre històric prou interessant i animat. Davant del palau presidencial veiem la primera escena curiosa: una espècie de monjo dirigint una oració o ritus i al seu voltant unes 25 persones que cadascuna portava una creu (!). No vam entendre res...15.9.2011 Varsòvia
Sortim a les 9 amb un bus petit però que hi cabem tots. La guia local -la Margarita- és una convençuda patriota i vol explicar tots els desastres que han sofert els polonesos. És la ciutat del Vístula que es pot veure des de molts llocs de la ciutat.
La història de la guerra mundial i les demés guerres que la van precedir, marquen la història de la ciutat així com la història dels polonesos i dels jueus. La ciutat de Varsòvia fou totalment destruïda durant i al final de la segona guerra mundial i reconstruïda, tal com havia sigut, amb un esforç titànic dels polonesos (els detreien una part del sou) que ho consideraven una part de la seva identitat, del seu patrimoni.
Comencem la visita pel gueto jueu, del que desprès de 1943 no va quedar ni rastre. El que anem a visitar ara són els llocs on van passar totes aquelles desgràcies. El bus, sense parar, passa per davant del lloc on eren deportats els jueus en tren als camps de concentració nazis. Un monument quadr
at en marbre, darrera del qual hi havia les vies del tren. Al seu costat un monument fet amb travesses i vies de tren, que també es referia a aquest fet.Baixem i anem a veure el monument als herois del gueto. No té una visibilitat molt gran, però sembla que constantment venen israelians a visitar-lo. S’ha creat moltes expectatives entre els joves jueus per conèixer aquesta part de la seva història. Mentre hi som, arriben uns joves amb banderes d’Israel i tot el cos blanc, com d’uniforme (que no ho era). Darrera mateix estan construint un edifici que serà el museu d’història dels jueus polacs. Bàsicament és això el que es pot veure del gueto jueu de Varsòvia, un gueto que havia albergat més de 380 mil jueus, només superats en nombre per la ciutat de Nova York. La recreació d’aquest gueto és prou explícita (i ben recreada) en la pel•lícula d’El pianista.
Passem davant del palau Krasinski (el que al davant hi havia uns cavalls voladors de colors) i davant del monument a l’aixecament de Varsòvia.
Anem cap al parc de Lazienki, un antic vedat de caça del rei, per veure l’estàtua de Chopin. A l’estiu hi ha concerts -gratuïts- de piano amb peces de Chopin. Al voltant del monument hi ha bancs per seure i sentir la música.
Seguim cap al Palau Reial, el Palau de Wilanów, que visitem. Quadres, sales, mobiliari, i el retrat de Joan Sobieski (aquell fati que hi havia viscut). L’exterior ben bonic i gran, una espècie de Versalles (remotament), jardins, flors. Reemprenem per anar a l’altre costat del parc que havíem vist, on hi ha el Palau sobre l’aigua, que no visitem per dintre. Bonic per la seva ubicació, però no ho podem veure tot.
Desprès tornem cap al centre històric. Veiem de passada l’estadi de futbol, que està ja preparat pels campionats de futbol de l’any 2012 (veurem si arribaran a temps per fer tot el que volen fer: carreteres, comuni
cacions, etc.). Dit sigui de pas en tots els dies que estarem a Polònia el futbol es promocionat abastament per la televisió i fins i tot podem veure en obert els partits del Barça, el Madrid, el Betis i el Sevilla.Anem cap a la plaça del mercat (en totes aquestes ciutats és el punt neuràlgic. Bonica de veritat (encara no havíem vist les altres). Veiem el lloc on s’executaven les condemnes de mort (la picota). Visitem la catedral, seu de les celebracions importants i dels enterraments reials. Catedral de Sant Baptista Màrtir. Catedral de maó vermell que veurem en molts llocs. Un maó gruixut i contundent. Hi ha el sepulcre del cardenal primat de Polònia Stefan Wyszynski, un home important a Polònia. El Castell Reial, de contingut històric (ara també reconstruït). Ara és un museu.
Ens quedem al centre i cadascú torna com pot. Alguns tornem a veure la palmera (de plàstic) que hi ha en una cruïlla. Tornem a peu cap a l’hotel, perquè el sopar és a les 8.30 i demà hi ha matines.
16.9.2011 Varsòvia-Bialowieza-Varsòvia
El Parc de Bialowieza és un parc protegit que està al nord-est del país, en realitat fent frontera amb Bielorússia, amb qui comparteix el parc per meitats. Això és degut al canvi de fronteres pactat desprès de la segona guerra mundial, en la que els russos van guanyar terreny de la Polònia de l’est i els alemanys en van perdre en la part oest. Aquest can
vi va significar moltes més coses, perquè va suposar canvis en la població que va ser traslladada des de l’est a l’oest, com si fos la cosa més natural del món (cal recordar que era en l’època dominada pels comunistes). El parc està a uns 225 quilòmetres de Varsòvia, però degut a les carreteres, que són secundàries i algunes en obres, el trajecte dura gairebé unes 4 hores.Desprès de les parades tècniques de rigor (cada dues hores aproximadament) arribem a la població de Bialowieza, on dinem com sempre molt correctament. Ara ja ens hem habituat a demanar una cervesa o una copa de vi al cost aproximadament de 8 zlotys i 10 zlotys (és a dir uns dos euros). La cervesa bona i de fabricació pròpia, el vi d’importació. Els menjars els tenim compresos pràcticament tots, però ens fixem en els preus i són la meitat del que ens costaria a casa nostra.
El guia de parla castellana ens ha acompanyat pel parc en el passeig pel bosc de 40 minuts. Un bosc primigeni, molt poc modificat, ple d’arbres altíssims: avets, til•lers altíssims i amb una gran soca, roures d’escorça espectacular i altres arbres com el de la fulla canadenca, àlbers, i molts d’altres. Un b
osc pla i net que dóna gust caminar-hi.En acabar el passeig se surt a una espècie de zoo, on hi ha uns grans tancats on els animals “salvatges” viuen en una relativa llibertat. Els bisons, una família, impressionants, però en un tancat... el linx, llops, cérvols, i també unes bèsties encreuades amb bisons i vaques, que feien una mica d’angúnia. Eren besties enormes, però que al igual que les mules no podien reproduir-se.
Tornem a l’autocar una mica decebuts. En el nostre imaginari veiem les manades de bisons com en la pel•li Bailando con lobos, i haviem estat en un zoo enmig d’un entorn fantàstic. Però cap problema, quatre hores més i ja estem a l’hotel. Alguns plantegem l’oportunitat de veure aquest parc i de la dedicació de tot un dia, però, desprès, pensant en el conjunt del viatge, crec que si pagava la pena i totes les guies ho situen com a visita indispensable.
El nostre guia Andrés ens ha explicat més aventures de quan va estar per Espanya (a Fraga, recollint fruita) i de la història de Polònia fins al Segle XVIII, que ens ha dit que continuarà en un altre dia.
17.9.2011 Varsòvia-Malbork-Gdansk
Sortim a les 8; tenim un llarg viatge i, pel camí, hem de visitar el castell teutònic. La durada del viatge, com gairebé sempre, dura més del compte, en bona part degut a les carreteres en obres, que han d’estar a punt del campionat de futbol del 2012. D’autopista o autovies, ben poques i el viatge dura unes 4 hores.
Arribem al castell de Malbrok sobre un quart d’una i primer de tot anem a dinar al mateix castell. Menú, més o menys com sempre, sopa (bona) i suposo que ens devien donar un plat de carn. Tot fet a casa, se
nzill i bo.Comencem la visita. La guia de parla espanyola està embarassada i la substitueix una guia polaca, mentre l’Andrés ens fa la traducció.
Es el castell gòtic més gran d’Europa, està fet amb maó com la majoria de les construccions d’aquestes contrades. El van construir els cavallers teutònics (tot i que caldrà aclarir que tal cavallers van ser) i li van posar el nom de Marienburg (fortalesa de Maria). Com totes les coses va tenir tres fases: el castell alt, el mitjà i el baix, amb unes muralles defensives molt contundents. Ens expliquen que hi havia un entramat de castells a una distància de 30 quilòmetres un de l’altre, de forma i manera que es podien avisar entre ells en cas d’atac exterior. Vam començar pel castell alt on ens van ensenyar algunes recreacions dels ambients del castell, les cuines, el refectori i altres sales. En el pati central hi havia un pou d’aigua, com solien tenir aquests castells per tenir subministrament propi. Veiem com estava l’església i com està ara (encara no del tot reconstruïda). En el segle XIX una de les primeres coses que el govern va prendre sota la seva protecció va ser aquest castell, tot i que els teutons no havien sigut massa amables amb els polacs. Però si els polacs van ser capaços de reconstruir el castell també han de ser capaços d’acabar l’església. La destrucció del castell i l’església va ser obra dels russos, i en la foto de l’any 1945 es veu com estava tot plegat de derruït.
La història dels cavallers teutons és una història de religió, monjos guerrers, guerres santes, amb un hàbit blanc i una
creu negra. Una història que avui confondríem directament amb una secta religiosa.Anem a donar una volta pels jardins del gran Maestre que, naturalment vivia a banda del monjos del nivell baix. Tenia una habitacle propi i un jardí propi, amb jardiner incorporat. La visita s’acaba, ens estan fent fora del recinte perquè el temps ja s’ha acabat. L’Andrés ens diu que des de l’altra riba del riu hi ha una bona vista sobre el castell, hi anem i és veritat. És esplèndida.
Arranquem novament i al cap d’una hora i mitja ja estem a Gdansk. L’hotel està molt ben situat, al costat mateix del riu i port i prop del centre antic de la ciutat. Anem a donar un tomb per començar a fer coneixences i esperar l’hora de sopar.
18.9.2011 Gdansk
Desprès d’esmorzar anem a visitar la nova ciutat de Gdansk, el nou port que es va construir quan el port vell, el del riu Motlawa, ja no era suficient pel calat dels vaixells. El nou port està construït a la desembocadura del Vístula. És la capital marítima de Polònia. Ara és el resultat de la reconstrucció desprès de la guerra, que va devastar pràcticament la ciutat. Va ser una ciutat de la lliga Hanseàtica, la qual cosa vol dir que es va enriquir en convertir-se en un centre comercial. Tot plegat la fa la menys polonesa de les ciutats; el seu aire cosmopolita, la situació al nord, el ser port comercial, l’intercanvi de tot tipus i amb diferents països, li ha donat un aire diferent a la resta de ciutats poloneses. Va resistir les invasions sueques, però Prússia la va annexionar al seu territori. Napoleó expulsà els prussians i posteriorment va formar part d’Alemanya. El tractat de Versalles va reconèixer el corredor polonès, o una sortida al mar per Polònia.
La nova ciutat s’estén per una àmplia zona on conviuen nous habitatges més o menys correctes, amb els habitatges del socialisme real, el que vol dir miserables i sense condicions suficients d’habitabilitat o lletges i petites. Seguim i veiem uns tuberes enormes que ens expliquen són per transportar l’aigua calenta per escalfar les cases. Com Nova York tenen un sistema centralitzat que dóna aigua sanitària i calefacció. El que no es veu són les fumeres dels escapaments de vapor d’aigua que es veuen a Nova York. En tot cas, aquesta situació d’un sistema de calefacció centralitzada l’anirem veient en altres ciutats. El combustible utilitzat és el carbó del qual els polonesos en disposen amb abundància.
Anem a les drassanes. Allí va començar una nova història per Polònia. Una vaga del sindicat Solidaritat, de Lech
Walesa, va acabar en convertir-lo en el primer president sorgit d’unes eleccions lliures de Polònia. Va ser la fi del comunisme dominant, tot i que poc després encara sofririen un cop d’estat de Jaruzelski que la història qualifica de no cruent (van morir poques persones) i que van facilitar el pas cap a una democràcia consolidada.Veiem el monument amb les tres creus a poca distància de les drassanes, on ara hi treballen només uns 5 mil treballadors (abans n’hi havia tres o quatre vegades més). En aquest monument hi ha -com no- una placa dedicada a Joan Pau II, i la petjada que va deixar sobre una pedra emmarcada.
Arribem al port. Allí hi ha un far que, especialment en un temps pretèrit, donava l’hora exacta a tots els vaixells del port. Ens explica l’Andrés la importància que tenia aquesta hora exacta, ja que altrament, la ubicació de cada vaixell en els moments en que ja navegava per mar oberta, precisa a més d’uns punts de referència (per exemple, estrelles), una mesura de temps exacta. Una desviació d’un minut (d’arc geogràfic) suposa una desviació considerable en la ruta.
En aquest punt va començar la segona guerra mundial l’ 1 de setembre de 1939. Va ser quan el cuirassat alemany va atacar la Westerplatte, o la illa on hi havia un petit destacament polonès. Els nazis va ocupar la ciutat i les seves drassanes, i l’any 1945 van entrar el russos. Total, una ciutat destruïda, quina reconstrucció va suposar als polonesos un esforç molt important.
Continuem per visitar la ciutat de Sopot, una zona turística de molt nivell. Hi ha aigües termals, que alguns agosarats tasten de la font que hi ha al carrer. Té un gust, sobretot, salat i potser amb un regust sofrós no gaire intens, però ni afruitat, ni fusta de roure, ni res, més aviat una mica pudent; però si és bo per la salut... Seguim cap a la platja. El Bàltic! A l’hivern les temperatures arriben als 20 graus sota zero, i una gran plaça es converteix en pista de
patinatge. També es congela el mar, i la gent, de forma imprudent, es llança a patinar-hi, per més que les autoritats adverteixen del perill que suposa quan per alguna circumstància el gel es trenca. Estem davant del Grand Hotel, en el que alguns entrem per prendre un cafè amb llet, un cafè i una copa de vi (53 zlotys, uns 12 euros). En una cambra al costat del bar hi ha les fotos de tots els personatges cèlebres que han pernoctat en l’hotel (o com diria l’Andrés, han trasnochado en el hotel). En reconeixem algun d’ells: Putin, de Gaulle, Omar Sharif, Fidel Castro i altres. Veiem un parc força bonic al costat del mar i ja tornem a pujar al bus per anar fins a la catedral cistercenc de l’Oliwa, un nom curiós tota vegada que no hi ha ni una olivera ni per equivocació en aquest territori. Aquesta catedral no va tenir gaire sort, doncs fou incendiada tres vegades, però en la darrera guerra mundial no va sofrir cap dany. És una catedral amb dues torres estilitzades molt altes. Té unes dimensions insòlites que fan que semblen més gran del que realment és. Una peça destacada és l’òrgan que data de finals del segle XVIII i és cèlebre per la seva perfecta tonalitat i pels àngels mecanitzats que l’adornen que fan sonar trompetes i campanes. Ens ensenyen unes peces amb forats còncaves que serveixen per reflectir la llum, bé siguin dels canelobres bé sigui de la llum exterior, la qual cosa vol dir que moltes vegades els fa falta. Quan sortim en bus fa marrada i passa davant del que avui és la casa de Walesa. És un barri relativament senzill i la seva casa és unifamiliar, però gens escandalosa ni per les dimensions ni per la seva aparença, de la qual cosa els polonesos n’estan molt orgullosos de poder ensenyar la casa d’un polític que no s’ha enriquit sense que se sàpiguen les causes.Dinem a Gdansk. Bé, sopa, truita asalmonada, pastís de formatge. Desprès de dinar tornem a la feina. Comencem per l’església de Santa Maria. És el temple més gran fet amb maons, amb una alta torre. Al seu interior dóna cabuda a 25 mil persones. Destaca el panell central amb una representació de la coronació de la Verge, i el rellotge astronòmic del S.XV.
Seguim pel carrer llarg (ul Dluga) i desprès pel carrer del mercat (Dlugi Targ). Està voltat per edificis de prestigi, cadascun amb la seva història, des de l’edifici d’un banquer fins al del Ajuntament, on en l’agulla hi ha una figura d’un rei de mida real recobert d’or. La banda del carrer del mercat es fa més ampla i està molt animat per gent que està a les terrasses, als restaurants o simplement passejant. El fet que plogui o no plogui sembla que no els importa gaire. Per altra banda ens expliquen que a l’hivern les temperatures solen baixar fins als -20 graus, o sigui que Déu ni do.
Havíem vist les dues portes, la daurada i la verda. Entrem per un carrer curt que va en paral•lel al carrer llarg; és un carrer on hi ha petites botigues totes una mica xic. La cosa que ens interessa és que hi ha unes escales per accedir a cada botiga i els desaigües de les teulades baixen per unes canaleres metàl•liques que acaben en un cap d’animal, real o imaginari, tots diferents els uns dels altres.
Ens aturem a la grua de fusta. Un dels monuments més característics de la ciutat i del seu port. És una construcció de fusta on dintre hi ha uns enormes corrons, que són moguts per 11 homes que caminen dintre (tracció animal) i que fan moure aquesta roda que, per un sistema de politges, pot accionar la grua i pujar grans pesos de més de dos tones.
En el port del riu els v
aixells hi havia d’anar llastrats, usualment pedres que desprès llençaven al riu i produíem problemes que afectaven ala navegabilitat. El capità que procedia d’aquesta manera s’hi jugava el coll i el vaixell quedava embargat per pagar les despeses generades amb aquest comportament incívic.
Per la tarda ha plogut, però no ha fet gaire nosa per poder circular còmodament. Desprès de sopar anem a una terrassa per prendre el Goldwasser, una beguda especial de la zona en la que, teòricament, hi ha unes partícules d’or en suspensió que es veu que fan tant de bé al nostre organisme (deurà dependre de la quantitat). El vam prendre i els seus efectes, ni en positiu ni en negatiu, es van notar.
19.9.2011 Gdansk-Torun-Poznan
Dia núvol; de mica en mica es va arreglant. Torun és una ciutat petita que, en el seu dia va ser un port hanseàtic, tot i estar lluny del mar el Vístula passa pel mig de la ciutat. Aquesta ciutat és famosa per haver nascut Nicolàs Copèrnic. Un altre motiu pel que és conegut és per pa de gingebre, que tot sigui dit de pas no és cap cosa de l’altre dijous.
Entrem a Torun per una de les portes de la muralla. Veiem la casa inclinada. Anem cap al centre per fer la visita a la ciutat. Plou, i les llambordes no perfectament alineades dels carrers i la mala sort va fer que una passatgera ensopegués i caigués per terra amb tant mala s
ort que es va fer força mal. De moment no sabíem quina era la gravetat de la caiguda. De forma immediata un ciutadà de Torun que estava esmorzant i duia una pasta a la mà, es va acostar i pràcticament sense consultar-nos res, agafa el seu mòbil i truca a una ambulància. Vam considerar que s’havia d’estar estirada a terra fins que arribés l’ambulància, que va trigar 10 minuts. Se la van endur, acompanyada del nostre guia Andrés i va anar a l’hospital.
Anem al centre de Torun, on hi ha -com no- l’estàtua de Copèrnic. La guia, que no és la que havia de venir, ens fa l’explicació sota un ruixat considerable. Copèrnic, el pa de gingebre, la vorera de Hollywood, la casa sota l’estrella, l’estàtua relacionada amb un còmic que hi ha un gos i un paraigües. En tota la ciutat (i en totes les altres ciutats) hi ha repartides moltes estàtues (mobiliari urbà) que resulten molt decoratives, des d’un ruc amb una crinera que sembla una fulla d’afaitar i que deien que es feia servir per castigar als soldats que no es comportaven adequadament, fins a carretons i altres figures. Entrem a la catedral de San Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. Una torre molt alta, un rellotge que funciona des del segle XVIII, una campana la més gran de Polònia.
Sobre les dues del mig dia, ens vam retrobar en el restaurant per dinar. La viatgera s’havia trencat el braç, concretament l’húmer. Venia enguixada i força animada. Li havien fet una radiografia, havien vist que hi havia trencament i l’havien enguixat. La viatgera és molt animosa i va decidir continuar el v
iatge perquè realment li feia molta il•lusió. A l’hospital la van atendre i li van dir que li enviarien la factura a casa seva. Chapeau! Dit sigui de pas la sanitat de Polònia (la pública) sembla que funciona acceptablement, però com a país amb relativament pocs recursos, no tot té cobertura i moltes proves i/o dolències s’han de pagar a banda. És a dir, hi ha un copagament clar que ve condicionat al nivell de recursos del país.
Sobre les 7 de la tarda arribem a Poznan. Anem cap a l’hotel que està a la plaça del mercat (el cor de la ciutat). L’hotel a la mateixa plaça. Només té un petit problema, no hi ha ascensor. Els que poden es pugen les maletes i els que no, els ajuden els nostres guies.
Sopem i un tomb per la plaça, a prendre un primer contacte. Ens quedem gratament impressionats. Veurem demà com es veu.
Seguim pel carrer llarg (ul Dluga) i desprès pel carrer del mercat (Dlugi Targ). Està voltat per edificis de prestigi, cadascun amb la seva història, des de l’edifici d’un banquer fins al del Ajuntament, on en l’agulla hi ha una figura d’un rei de mida real recobert d’or. La banda del carrer del mercat es fa més ampla i està molt animat per gent que està a les terrasses, als restaurants o simplement passejant. El fet que plogui o no plogui sembla que no els importa gaire. Per altra banda ens expliquen que a l’hivern les temperatures solen baixar fins als -20 graus, o sigui que Déu ni do.
Havíem vist les dues portes, la daurada i la verda. Entrem per un carrer curt que va en paral•lel al carrer llarg; és un carrer on hi ha petites botigues totes una mica xic. La cosa que ens interessa és que hi ha unes escales per accedir a cada botiga i els desaigües de les teulades baixen per unes canaleres metàl•liques que acaben en un cap d’animal, real o imaginari, tots diferents els uns dels altres.
Ens aturem a la grua de fusta. Un dels monuments més característics de la ciutat i del seu port. És una construcció de fusta on dintre hi ha uns enormes corrons, que són moguts per 11 homes que caminen dintre (tracció animal) i que fan moure aquesta roda que, per un sistema de politges, pot accionar la grua i pujar grans pesos de més de dos tones.
En el port del riu els v
aixells hi havia d’anar llastrats, usualment pedres que desprès llençaven al riu i produíem problemes que afectaven ala navegabilitat. El capità que procedia d’aquesta manera s’hi jugava el coll i el vaixell quedava embargat per pagar les despeses generades amb aquest comportament incívic.Per la tarda ha plogut, però no ha fet gaire nosa per poder circular còmodament. Desprès de sopar anem a una terrassa per prendre el Goldwasser, una beguda especial de la zona en la que, teòricament, hi ha unes partícules d’or en suspensió que es veu que fan tant de bé al nostre organisme (deurà dependre de la quantitat). El vam prendre i els seus efectes, ni en positiu ni en negatiu, es van notar.
19.9.2011 Gdansk-Torun-Poznan
Dia núvol; de mica en mica es va arreglant. Torun és una ciutat petita que, en el seu dia va ser un port hanseàtic, tot i estar lluny del mar el Vístula passa pel mig de la ciutat. Aquesta ciutat és famosa per haver nascut Nicolàs Copèrnic. Un altre motiu pel que és conegut és per pa de gingebre, que tot sigui dit de pas no és cap cosa de l’altre dijous.
Entrem a Torun per una de les portes de la muralla. Veiem la casa inclinada. Anem cap al centre per fer la visita a la ciutat. Plou, i les llambordes no perfectament alineades dels carrers i la mala sort va fer que una passatgera ensopegués i caigués per terra amb tant mala s
ort que es va fer força mal. De moment no sabíem quina era la gravetat de la caiguda. De forma immediata un ciutadà de Torun que estava esmorzant i duia una pasta a la mà, es va acostar i pràcticament sense consultar-nos res, agafa el seu mòbil i truca a una ambulància. Vam considerar que s’havia d’estar estirada a terra fins que arribés l’ambulància, que va trigar 10 minuts. Se la van endur, acompanyada del nostre guia Andrés i va anar a l’hospital.Anem al centre de Torun, on hi ha -com no- l’estàtua de Copèrnic. La guia, que no és la que havia de venir, ens fa l’explicació sota un ruixat considerable. Copèrnic, el pa de gingebre, la vorera de Hollywood, la casa sota l’estrella, l’estàtua relacionada amb un còmic que hi ha un gos i un paraigües. En tota la ciutat (i en totes les altres ciutats) hi ha repartides moltes estàtues (mobiliari urbà) que resulten molt decoratives, des d’un ruc amb una crinera que sembla una fulla d’afaitar i que deien que es feia servir per castigar als soldats que no es comportaven adequadament, fins a carretons i altres figures. Entrem a la catedral de San Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. Una torre molt alta, un rellotge que funciona des del segle XVIII, una campana la més gran de Polònia.
Sobre les dues del mig dia, ens vam retrobar en el restaurant per dinar. La viatgera s’havia trencat el braç, concretament l’húmer. Venia enguixada i força animada. Li havien fet una radiografia, havien vist que hi havia trencament i l’havien enguixat. La viatgera és molt animosa i va decidir continuar el v
iatge perquè realment li feia molta il•lusió. A l’hospital la van atendre i li van dir que li enviarien la factura a casa seva. Chapeau! Dit sigui de pas la sanitat de Polònia (la pública) sembla que funciona acceptablement, però com a país amb relativament pocs recursos, no tot té cobertura i moltes proves i/o dolències s’han de pagar a banda. És a dir, hi ha un copagament clar que ve condicionat al nivell de recursos del país.Sobre les 7 de la tarda arribem a Poznan. Anem cap a l’hotel que està a la plaça del mercat (el cor de la ciutat). L’hotel a la mateixa plaça. Només té un petit problema, no hi ha ascensor. Els que poden es pugen les maletes i els que no, els ajuden els nostres guies.
Sopem i un tomb per la plaça, a prendre un primer contacte. Ens quedem gratament impressionats. Veurem demà com es veu.
20.9.2011 Poznan-Wroclau
Comença el dia núvol i poc a poc s’aclareix. Fem la visita tots junts (els enguixats també). Desprès d’esmorzat anem cap al bus per deixar ja les maletes i anar cap a la catedral, que no està al cor de la ciutat (al cor de la ciutat acostuma a haver-hi l’ajuntament i la plaça del mercat).
Poznan va sofrir la crueltat de les guerres. L’ocupació alemanya. L’alliberament dels russos en una batalla que va durar un mes i que va conèixer la mà dura del comunisme.
La catedral està situada en una illa en el riu Warta, Osrow Tumski, una tranquil•la illa eclesiàstica. La guia ens explica la història d’aquesta catedral que ha canviat de forma més que notable en el transcurs del temps. La seva antiguitat depèn de com es vulgui explicar, des de la versió mil•lenària, a
la de que té 56 anys. Plafons de coure, la cripta amb unes explicacions que només poden comprendre els arqueòlegs, la capella daurada darrera l’altar.
Tornem cap al centre. Primer la plaça del mercat. Molt bonica. Al centre l’Ajuntament, el seu rellotge i les cabres que animen el rellotge quan són les 12 del mig dia. Desprès veurem les cabres en altres llocs de la ciutat que s’ha convertit en un dels seus emblemes. Al seu costat (i al centre de la plaça) unes cases de colors precioses (si més no per fer la foto. Davant de l’ajuntament l’estàtua i el lloc de la picota. Al voltant, cases singulars de determinats nobles i comerciants. L’estàtua de Sant Joan Nepomucemo, protector de les inundacions. L’estàtua a la noia que porta l’aigua (que es posa en funcionament quan es trepitja una placa que hi ha al terra. Les quatre fonts que hi ha a cada una de les cantonades de la plaça. En una de les cantonades hi ha una estàtua d’un home nu, però per la banda del davant i degut a les protestes dels veïns, està cobert per una esp
ècie de túnica. És encara la crosta que duen a sobre els polonesos. Al mig de la plaça hi ha un rellotge electrònic que informa dels dies, minuts i segons que falten per inaugurar el campionat de futbol. Falten 262 dies, 5 minuts i 6 segons.
L’església dels jesuïtes, molt decorada i amb trampa. És relativament petita però la seva construcció fa que sembli molt més gran del que realment és. No es tracta només de l’església sinó també de totes les edificacions complementàries.
Anem a dinar en un restaurant a la mateixa plaça. Al restaurant Pod Koziotkami hi ha dues cabres a la façana. Dinem bé, massa... Agafem el bus i cap a Wroclaw.
L’Andrés ens fa algunes explicacions. L’educació universitària és gratuïta, naturalment no l’allotjament ni el menjar. D’aquest tema, sobretot de l’educació primària, ens diu que en parlarem més endavant, doncs sap que hi ha hagut alguns canvis i ho ha de consultar a la seva mare. El viatge és llarg, no tant pels quilòmetres, sinó per les obres i el trànsit.
Per Wroclau passa un riu, l’Odra que dóna molt bona imatge a la ciutat; com tots els rius de Polònia plàcids i en un entorn verd. També tenen la calefacció centralitzada, es veuen algunes tuberes però poca co
sa. És la capital de Silèsia, un territori històricament complicat (a Polònia, quin no ho és).
Quan entrem a la ciutat es veuen edificis amb escàs manteniment i fins i tot, molt poc mantinguts, façanes horroroses i edificis molt danyats.
Sortim desprès de sopar a donar un volt pel centre, una mica lluny. De tornada trobem uns nois espanyols de León que anaven una mica de bòlid. Buscaven la seva residència, doncs eren estudiants d’Erasmus i no sabien per on anaven. Els vam donar un mapa i els vam portar al nostre hotel, on el recepcionista va fer una consulta en el seu ordinador i els va assenyalar on era la residència.
21.9.2011 Wroclau
A les 9 sortim amb bus per fer la visita. Primer a la catedral que també està una mica lluny del centre, sobre una illa en el riu Odra (Oder) que més endavant serveix de frontera natural amb Alemanya. La catedral de Sant Joan Baptista és una basílica gòtica reconstruïda seguint l’esquema original, les vidrieres, les fotos de quan estava destruïda, la trona,... Sortim i seguim a peu per tota l’illa i creuem el riu. En el pont veiem els cadenats que posen les parelles per deixar constància de l’amor indestructible... Davant mateix hi ha el mercat. Una estructura de maó feta pels alemanys el 1908. Hi entrem, bàsicament hi ha verdures, fruits, bolets (de moltes classes i abundants), flors, carn. No hi ha peix, això no obstant, els polonesos mengen poc
peix, i el venen als supermercats no aquí, primer perquè estava desprestigiat (menjava peix aquell que no podia menjar carn) i ara perquè és car. Tot molt ben posat i que fa molt de goig. Els preus naturalment també en fan de goig. Seguim cap a la Biblioteca per veure l’edifici i palar una mica de la Universitat, que avui està tancada. Per tot arreu hi ha estudiants, molts d’ells del programa Erasmus.
Veiem l’església de Santa Maria Magdalena on hi ha una còpia de la Pietà. El fresc en el sostre on estan representats els quatre continents. Al seu exterior veiem mobiliari urbà. Gnoms, follets, soldats, bombers, animals...tot en figures diminutes de bronze. Fora de la catedral hi ha uns panells on s’explica la repressió efectuada sobre els intel•lectuals durant la dominació alemanya.
Entrem a la plaça del mercat (Rynek) on hi ha l’Ajuntament, amb el seu rellotge astronòmic. Les edificacions annexes de
cases de colors que anteriorment eren de fusta, la picota, on mataven els condemnats. La plaça és una mica més petita que la de Cracòvia (que encara no coneixem, però segons ens han dit uns estudiants que hem trobat pel carrer, aquesta, la de Wroclau, és molt més maca.
Anem a dinar en un restaurant de la plaça, en una cerveseria que feia la competència a la cervesa fabricada pel bisbe (molts anys abans) i que havia provocat nombroses disputes.
Tarda lliure. Els uns anem al museu d’història, però finalment no ens decidim a entrar-hi, i tornem a la vora del riu per veure de fer un tomb en barca. Desprès ens entretenim en un “mercadillo” i tornem al carrer que ens duia al nostre hotel per retratar els follets que empenyien una bola, i també les figures al•legòriques de l’artista Jerzy Kalina, que representa la idea de la transició:
primer unes figures que s’ensorren sota el terra i desprès unes figures que surten de sota terra. Molt ben fet i fins i tot, emocionant... Tornem a l’hotel per mudar-nos, que avui anem a l’Òpera. Ens costa 21 zlotys (avui totes les entrades valen igual, uns 5 euros) i tenim llotja al segon pis on es veu l’escenari perfectament. Toca Raj utracony, de Krysztof Penderecki, que ve a ser el Paradís perdut de l’obra de John Milton d’aquest mateix nom. La música és una mica estranya, poc melòdica, els entesos parlen de música dodecafònica, però no sé ben bé si l’expressió és prou encertada, però no hi entro més, no en sé prou. La realitat fou que la música era difícil, però com hi havia ballet i representació per part dels cantants i alguna cosa sabíem dels temps d’Adam i Eva i de la Creació, no tant perquè ens recordéssim -som grans, però no tant!- sinó per haver llegit el Gènesi. Quedem una mica parats de veure el funcionament d’aquest teatre d’òpera, que fan moltes obres i, si el preu és com el d’avui, la subvenció ha de ser força elevada. Vam fer un pecat (no tots), ja que desprès de la primera part, com a les 8.30 teníem el sopar, vam decidir sortir del teatre. Els que es van quedar van dir que ens havíem equivocat, però què hi farem...
22.9.2011 Wroclau-Czestochowa-Cracòvia
Anem a la capital espiritual de Polònia, la verge de Czestochowa. El paisatge, com sempre, pla i monòton. Camps cultivats de blat de moro plantat per farratge, recollida de patates (deu ser l’època), sembrats i fruiteres, especialment pomeres. Veiem el santuari en un petit (molt petit) turonet. Hi ha gent, però no mata. L’Andrés ens ha estat parlant de la guia o el guia, que no sabia quin tindríem (això és competència del santuari i dels seus monjos i monges). Finalment ens toca una monja, sor Francisca, una dona d’edat avançada, però molt animosa (i una mica fonamentalista). Quatre coses del santuari, de la Verge (que es negra), del quadre i de les peripècies, quan els cavalls no van voler moure’s i van decidir que allí havien d’edificar el santuari. La monja ens adoctrina sobre el que cal fer per salvar-se. Sembla que està una mica en contra (molt) de que per mitjà de votacions puguem decidir sobre determinades coses que estan per
sobre dels humans; es refereix als que maten (avortaments), als homosexuals, a l’eutanàsia,... sort que ens diu que tots ens salvarem i quan anem al cel trobarem tots els nostres familiars i amics. Segons sor Francisca el votar no serveix per dir si això és correcte o no, el que serveix és el que diu Déu, però no ens diu que per saber que diu Déu necessitem que algú ens ho interpreti.
El primer ensurt el tenim quan ens parla dels herois nacionals, referint-se als pobres que van tenir l’accident d’aviació quan anaven a Katyn el 10 d’abril de 2010, per assistir a l’homenatge als oficials polonesos assassinats pels russos (entre 15 i 20 mil oficials i presoners polonesos). És evident que van tenir mala sort, però que constin com a herois de la pàtria una gent que havia aconseguit una aventura política com era que els dos germans bessons fossin els dos càrrecs més importants del país, amb una tendència marcadament dretana i populista, no semblava pas massa correcte, i a això, l’església polonesa hi donava suport. Com a cosa curiosa els dos bessons quan tenien 13 anys, havien intervingut en una pel•lícula premonitòria amb el títol de: Els dos que havien robat la lluna.
Però deixem-nos d’històries i continuem amb el santuari. El santuari a més, era una fortalesa, que ara ha quedat molt reduïda en dimensió i que va resistir diferents assalts en el transcurs de la història, de l’explicació de la monja-guia no es desprèn una interpretació més exacta. Continuem en una espècie de sala de reunions plena de banderes, que s’havien guardat al santuari per preservar-les. En aquesta sala hi ha una còpia del retrat que està en el santuari i que no es pot veure fàcilment, perquè en un moment determinat el destapen i només el mostren durant un temps, i a més com està recobert de mantells i flors, només queda al descobert la cara de la Verge i el Nen. Veiem en aquesta sala alguna bala-bomba dels combats que va resistir la fortalesa.
Entrem en una sala al costat que dóna sobre la església on s’està oint la missa i on hi ha el quadre de la Verge.
En un moment determinat, sonen les trompetes i els timbals. És una marxa règia en honor a la Verge mentre es destapa el seu quadre. Seguim per una sala on hi ha els quadres d’un pintor polonès que fa una interpretació de la vida de Jesús versus la nostra vida. Els quadres més aviat una mica tètrics.
Baixem a l’església. Ja la tenen preparada pels turistes i en un passadís al voltant de l’altar, anem donant la volta (deambulem) i fent fotos sense flash, sense cap més limitació. Es de suposar que això ha de distreure l’atenció i la devoció dels fidels, però el turisme és el turisme i té les seves servituds. Anem a la basílica del costat, l’estan restaurant, la deixen en un estat perfecte. És una basílica barroca, recarregada i excessiva quan a les suposades riqueses que s’hi encabeixen. Imatges de sants i angelets, una mica estrafolaris, però si a ells els hi agrada...
Sortim amb la sensació que hem anat a un santuari una mica naïf, amb un catolicisme sense cap necessitat de fer-se preguntes.
Pugem al bus i anem a dinar a pocs minuts del santuari. Un local de camioners, sense camioners. La gran avantatge és que serveixen ràpid. Seguim cap a Cracòvia.
Arribem a Cracòvia sobre les 7. El sopar és a les 8.30. Estem en el barri jueu (però sense jueus), diuen que molt animat, ja ho veurem...
23.9.2011 Cracòvia
Visita a la ciutat. Marxem a peu des de l’hotel. L’Andrés ens diu que agafem paraigües perquè podria ser que al migdia plogués, diu que ho ha vist a la tele. Nosaltres també hem vist la previsió del temps i no ens lliga, però agafem el paraigües, més que tot, com antídot. Ja en camí veiem alguns jueus ortodoxos, vull dir amb rínxols i barret negre. Són joves, són dels que en diu l’Andrés han arribat de nou a Polònia i no tenen cap contacte amb els antics residents, aquell centenar de jueus residuals que possiblement s’extingiran. Seguim cap al castell de Wawel que està en un turonet amb vistes al Vístula. Ens parlen d’un rei (Casimir III) que va convertir la fortalesa en un castell gòtic, fortalesa que posteriorment va se saquejada i incendiat per suecs i prussians. Desprès de la primera guerra mundial els polonesos van recuperar el castell i es van dedicar a restaurar-lo. El castell ara és un museu, on es pot veure les càmeres representatives on es rebien els diputats i també es feien festes. Decoracions d’aquestes sales i avant-sales, quadre, tapissos i mobiliari, frescos. Interessant qua
n ho veus, però difícil de retenir en la memòria i una mica cansat.
Just entrar vam anar a veure la catedral de Wawel, l’església més distingida de Polònia, que fa les funcions de necròpolis de reis i herois nacionals. A banda, es famosa la campana Segismund, un símbol nacional (campana que no vam veure) que pesa més de 12 tones i toca només en ocasions especials, com per Nadal, quan Wojtyla va ser nomenat papa o quan Kaczynski, de forma imprudent va voler aterrar en males condicions i es va matar ell i tota la tripulació. La decoració interior barroca, sent l’altar de Sant Estanislau una de les millors representacions d’aquest art, que està just darrera l’altar, en el deambulatori. L’Andrés ens va dir que podíem visitar la cripta, sota la catedral, sortint a fora, però no ens hi va dur. Ara ja sé perquè, perquè hi havia enterrat l’accidentat Kaczynski i la seva dona. De fet no pagava la pena.
Mentre fa gestions per la visita al palau-castell (una part), ens esperem en el pati d’armes. Un espai molt bonic, enquadrat per totes bandes amb arcs i teulades vermelles. En el fris, pintures dignes d’atenció.
Deixem el castell per anar cap al centre de la ciutat. Anem veient les esglésies, nombroses, una al costat de l’altra. La Basílica de Sant Pere i Sant Pau, amb les estàtues dels dotze apòstols a l’entrada. Més endavant, l’església de Sant Francesc amb les seves vidrieres i a l’altre costat l’església dominicana de la Santa Trinitat (dominicana? Toquem fusta... inquisició!). En un pati interior veiem una obra d’ Igor Mitoraj, que fa gran estàtues de bronzo i que a la Rambla de Catalunya de Barcelona en va exposar una gran quantitat. L’Andrés ens explica que l’artista n’ha regalat altres a la ciutat (a la plaça del mercat n’hi ha una altra), però que els governants, degut a que són figures nues, no saben on exposar-les (la crosta encara dura...). Pel carrer veiem cases guarnides amb figures d’animals, un lleó (que sembla fet per un nen de 3 anys), un rinoceront, un elefant,... animals que no són del país i que suposen un exotisme.
Finalment arribem a la plaça del mercat -la més gran del país-. Efectivament, la de Wroclaw, era més maca, però la de Cracòvia està molt bé. També espectacular i sobretot, molt animada. Arribem just que falten pocs minuts per les 12 del migdia, i aquí també hi ha representació en un finestra de la torre de la basílica de Santa Maria, s’obre una finestra i surt un individu (que no es veu gaire) tocant una trompeta. La melodia s’acaba en sec, perquè representa que en el seu dia també va ocórrer d’aquesta manera, una fletxa enemiga el va matar i va deixar de tocar (moraleja, si toques la trompeta, tanca la finestra). Toca als quatre vents i en el seu dia avisava de l’hora d’obertura i tancament de les portes de la ciutat, d’un incendi o de l’arribada de l’enemic. Abans d’anar a dinar visitem el Collegium Maius, l'edifici universitari més antic de Polònia. Ens parlen dels professors deportats als camps de concentració, amb la finalitat de destruir la cultura polonesa. Un dels famosos alumnes que hi van estudiar va ser Copèrnic. No fem visita per dintre. Quedem que fins a la 1 temps lliure i ens trobem per anar a dinar. Mentre, entrem a les botigues que hi ha en l’edifici central de la plaça, el que havia sigut la llotja o borsa dels draps, del tèxtil. Travessa de banda a banda i està ple de botigues d’artesania o d’altres articles. Seguim una per una carrer dels que surt de la plaça del mercat i anem a dinar a un restaurant Galicyska, naturalment no té res a veure amb la nostra Galícia, sinó amb aquell territori que hi ha sota Polònia i que ara pertany a Ucraïna. Dinem bé, com sempre i a continuació seguim per recorregut que havien sigut les muralles, que ara és un ampli parc verd, ple d’arbres, fins arribar a la Barbacana que es manté intacta i dóna pas a la port
a de les muralles de San Florià, on es pot veure aquesta porta i els 100 metres de muralla que han quedat en peu.
Estem a la Basílica de Santa Maria. Entrem a visitar-la. Per retratar o filmar, cal pagar 5 zlotys, que paguem gustosament i a més. n’estem molt satisfets perquè la cosa s’ho val. Com tantes coses a Polònia, aquesta basílica fou destruïda parcialment i reconstruïda. L’aspecte interior actual (policromia) fou realitzada a finals del SXIX, pel pintor Jan Matejko i els seus estudiants, aquesta policromia amb blaus intensos i punts brillants, és espectacular i ens hem entretingut una bona estona perquè aquí s’acabava la visita guiada. Ens fa notar algun dels quadres, en especial un d’ells que considera més valuós, el d’una verge i uns àngels d’un pintor que no recordo el nom. Detalls de calaveres damunt de determinades columnes, un crist fet d’una sola peça, les magnífiques vidrieres, etc.
Ens entretenim una mica pel barri, alguna compra de les indispensables (d’aquells objectes que quan arribes a casa no saps que fer-ne) i entrem en un cafè recomanat, on es reunien els artistes i pagaven els seus comptes amb aportació d’obra, que està penjada per les parets. Prenem cafè i copa (conyac) i resulta a un preu assequible.
A les 7 tenim concert. Una orquestra de Cambra que toca a l’església romànica de Sant Adalbert, una altra construcció exòtica al mig de la plaça del mercat. És una petita església en la que en una capella amb cabuda per 50 persones van fer el concert. Resulta molt entretingut i gairebé podem tocar els músics (quatre) que ens han semblat molt bons. El preu ja no era el de Wroclaw, ens ha costat 65 zlotys (uns 16 euros) per cap. El programa era un conjunt de peces prou conegudes i curtes perquè no ens agafés la soneta. Sortim molt satisfets.
24.9.2011 Cracòvia
Un dia esplèndid. Millor, perquè avui tenim un tema dur. Anem a visitar Auschwitz, o Auschwitz-Bikernau com és la denominació oficial avui dia, el tristament famós camp d’extermini dels nazis.
En la seva retirada els nazis van destruir parcialment el camp d’extermini de jueus, d’alguns polonesos i alguns membres d’altres minories. L’Andrés ens adverteix que no podem dificultar l’ordre de visita i no podem entorpir a altres grups o persones. Per tant, les fotos s’han de circumscriure al temps i circuit assenyalat per la visita.
La veritat és que hi ha molts grups, molta gent i venen de tot arreu, des de Polònia, i de la resta de països especialment d’Israel i d’Alemanya. Quan ho veus penses que hauria de ser una visita gairebé obligatòria per a totes les persones sigui quina sigui la seva procedència; és una referència pedagògica necessària per intentar una cosa impossible, que els humans no tornem a ensopegar amb la mateixa pedra.
Abans de començar la visita anem al lavabo perquè la visita és llarga. Un ztoly, i els zlotys cauen a una velocitat de vertigen, fins fer-nos pensar que ha de ser un dels negocis més rendibles de Polònia.
Entrem en el recinte. El camp 1 va ser un antiga caserna militar fet amb maó i format per una trentena de pavellons. És la part més rellevant del museu i on s’expliquen les barbaritats que van fer els nazis, però sense que ens acabem de poder imaginar la realitat molt més cruel del que hi va passar.
S’entra sota el rètol: Arbeit Macht Frei, o el que ve a ser el mateix: el treball us farà lliures. Una expressió malèvola dels repugnants homes que van cometre aquells assassinats i tortures. El rètol original el van robar, però el van recuperar. Ara el que hi ha és una còpia de l’original.
Seguim visitant ordenadament els barracons. Al començament els presoners estaven identificats amb fotografia i nom, data naixement i data de mort. Però era un procediment massa car, i es va acabar amb la identificació amb un número, gravat sobre la pell en alguna part del cos. Dibuixos, fotografies fetes pels mateixos nazis, objectes que els havien robat als presoners prèviament al seu assassinat, l’arribada de jueus transportats pitjor que les bèsties en trens, la humiliació d’anar identificats amb el braçalet o l’estrella, el tracte igualitari fossin dones o fossin nens, són coses que semblarien impossibles sino hagués quedat la prova i la memòria d’aquells fets. Quan veus tot això t’adones que la discussió de qui va ser més dolent, si els nazis o els stalinistes, és una discussió absurda. Uns i altres van ser unes bèsties que
no mereixen perdó. Més endavant hi ha la forca que, posteriorment a l’alliberament del camp, es va executar al comandant nazi de la presó.
Els càstigs, els capos, els col•laboradors dels nazis, les tortures, l’empresonament en condicions inhumanes, són històries de terror que cal no oblidar. Les frases en els rètols són altrament significatives, unes com la del filòsof George Santayana “The one who does not remember history es bound to live trough it again”, altres en sentit contrari com la de Hans Frank, el Governador General de la zona ocupada que deia: Jews are a race that must be totally exterminated”, o la d’Otto Therack, ministre de justícia del 3er. Reich que deia: We must free the german nations of poles, russians, jews and gypsies. Déu ni do el que pensaven aquestes bestiotes sanguinàries!
Ens hem entretingut molt de temps i ara no ens queda massa estona per veure el camp 2. Hi anem en bus tot
i que està força a prop. Veiem els reixats de fil ferro, en el seu dia electrificats. Els barracons de fusta, dels que en queden una mostra prou gran, però que en bona part només en queda la xemeneia central ja que la fusta se la van endur per cremar o per altres construccions; n’hi havia uns 300. Cada barracó podia albergar mil homes i les latrines estaven en una banda i en un altre barracó, però el temps que disposaven per rentar-se i les necessitats era de menys d’un minut. El fang, la brutícia, els polls, les malalties infeccioses, els maltractaments, el fred, van ocasionar morts a milers. Veiem les racions de menjar que els donaven abans d’anar a treballar al camp o a les indústries per a ells muntades. El lloc on feien foc per escalfar el barracó, tot i que mai tenien carbó per a fer-ho i que segurament mantenia la temperatura a zero graus a l’hivern i a calors sufocants a l’estiu. Un pot d’aigua calenta, bruta de cafè i res més, per anar a treballar com uns bèsties. És molt difícil descriure l’horror que va habitar en aquells llocs. Fou en aquest camp on van assassinar més d’un milió de jueus, i milers d’altres procedències. Resulta esfereïdor veure els mapes de les deportacions que arribaven des de Suècia fins a Grècia i des de França i Itàlia fins als territoris ocupats de Rússia. Podem veure les vies de tren que acabaven en aquest camp, que duien els presoners per milers per ser eliminats d’una forma “industrial”, les càmeres de gas, els pots de cyclon B (una espècie de granulat) que en c
ontacte amb humitat, produïa un gas verinós que amb pocs minuts acabava amb la vida dels presoners.
Sortim una mica decaiguts de la vista, i anem a dinar. Un restaurant de carretera, enllestim aviat i seguim per visitar, a l’altra banda de Cracòvia, les mines de sal de Wieliczka. Un altre patrimoni de la Unesco.
La sal era un material molt valuós i era propietat del rei. En algun moment això li reportava fins a una tercera part dels seus ingressos, i exercia un control ferri sobre aquest material. La mina funciona des de l’edat mitjana de forma ininterrompuda, però ara és només per conservació, és a dir treuen aquella sal. Les galeries excavades són d’uns 300 quilòmetres, i nosaltres visitem només una petita part Un parell de quilòmetres), la més turística, excessivament turística. La sal que extrauen no és de color blanc, sinó d’un material confús i fosc que és força dur i que permet fer figures, estàtues, escenes amb aquest material.
Baixem fins uns 130 metres, tot i que la mina arriba als 300 metres de profunditat. Veiem sales, construccions per ma
ntenir la volta (bóveda) creada amb l’extracció del mineral, un petit llac d’aigua. Part del recorregut el fem amb un ascensor i part baixant per unes escales ben segures. Les galeries són completament àmplies i sense crear la més petita incomoditat, fins al punt que et penses que estàs en un part temàtic. Està bé, però no mata.
Abans de plegar el dia, ens diu el representant de Phineas que si volem ha concertat la visita al barri jueu de Cracòvia, el barri on està el nostre hotel, i que l’Andrés ens acompanyarà. És una visita no prevista, però que Phineas gentilment ens ofereix. Naturalment tots hi estem interessats i convenim que demà diumenge, de 9 a 11 farem aquesta visita guiada.
25.9.2011 Cracòvia
L’Andrés ens fa una explicació de que han significat els jueus en aquesta ciutat i quin tracte han rebut en el transcurs del temps. Veiem la sinagoga que hi ha pràcticament davant de l’Hotel, està en obres i no es visita. Actualment hi deu haver a Cracòvia un centenar de jueus, ja vells, que no tenen cap contacte amb altres jueus més joves recentment arribats a la ciutat. En moments abans de la seva persecució, hi havia una població de jueus que suposava una quarta part de la població de la ciutat.
Anem davan
t d’una altra sinagoga que hi ha a l’altra banda de la plaça, on, sobre el mapa que hi ha en un panell ens explica les coses més rellevants d’aquest barri. Primer els jueus estaven en la zona on estem ara (la del nostre hotel). Desprès els van obligar a canviar, estaven massa concentrats i no els agradava aquesta concentració. Els van dur a un altre barri, però això si, ja sabent on estava cadascun d’ells. El barri on van anar a parar bona part d’aquests jueus, estava ocupat per gen més aviat humil, si no es pot dir marginal, que sembla van estar encantats amb el canvi. De totes maneres pensem el que suposa que et facin fora de casa teva, la teva casa de propietat, per uns criteris de distribució gens clars i hi posin unes altres persones. Això hauria pogut aixecar sospites de quins serien els episodis següents, però no va ser així.
Ens explica on estava el gueto on eren les portes d’entrada i sortida i també que per carrer principal hi passava un tramvia que no feia cap parada dintre del barri. Roman Polanski, va estar en aquest gueto de petit i va poder-se escapar, però els seus pares no. En les seves memòries explica que va poder donar avis als seus pares que passaria en tramvia a una hora determinada, perquè el poguessin veure i ell també els pogués veure.
Seguim el barri, veiem cases velles sense restaurar, poques, perquè ara es cotitzen força bé. La joventut s’ha interessat per aquest barri i la història dels jueus.
Sortim del barri en una plaça plena de cadires que són un homenatge als jueus que van morir i als herois que e
ls van ajudar. Al davant mateix encara hi ha una farmàcia que durant el temps dels nazis, va servir per passar notícies des del gueto cap fora i viceversa.
Seguim en direcció a la fàbrica de Schindler on ara hi ha instal•lat un museu històric de Cracòvia sota l’ocupació nazi, és a dir des de 1939 a 1945. El museu és molt extens, però sembla que molt recomanable. No tenint altra cosa per fer, decidim entrar-hi. El museu és auto-explicatiu i les imatges i, sobretot, els sorolls ambientals en transporten cap a aquells temps d’horror. Ens hi passem ben bé 1 hora i mitja, però tampoc dient que l’hem vista corrents. La veritat és que hi ha moltes explicacions escrites que, en el millor dels casos estaven en anglès, però també documents originals, cartes, i sobretot fotos, moltes fotos i algunes pel•lícules. Sortim amb al sensació d’haver aprofitat el temps. Molt recomanable.
Desprès d’això ja només ens queda donar voltes i revisar el que ja hem vist o alguna cosa nova que estigui en ruta. En el camí de la plaça del mercat, on pensàvem dinar ja que avui és l’únic dia en que
el menjar no està comprès, hem vist un “mercadillo” de roba no massa interessant. També hem volgut entrar en l’església de Corpus Cristi, una església molt gran, però no hem pogut entrar-hi perquè anava a començar la missa i estava repleta de fidels. Els mateix ens ha passat en alguna altra església d’aquesta ciutat. Finalment, seguint aquesta ruta, arribem al centre on ens hem trobat amb alguns companys de viatge i dinem junts. Un plat, més cervesa o vi, una copa, total uns 100 zlotys cadascun (25 euros), un plat molt complet que no admet un primer plat. Tot ben cuinat, bo i ben servit. Estem en una terrassa del centre de Cracòvia.
Acabem de donar la volta a la plaça per fer el comiat, pugem en una terrassa sobre la que hi ha l’edificació del centre de la plaça per fer alguna foto més, i ens acomiadem de Cracòvia. Demà marxem i avui fem un sopar tots junts en un restaurant en el centre de la ciutat (no gaire bonic, però correcte). El millor ha sigut a la sortida, quan xino xano hem anat cap a l’hotel passant per un parc a la vora del riu Vístula. Era la nit, feia molt bona nit i ens vam endur un bon record final, amb el petit ensurt quan a mig camí un drac que cada 4 minuts treia una flamarada per la boca i si no ho sabies donaves un petit bot.
Arribem a l’hotel i ens donen la bona nova que marxem a les 7.30, però que abans ens serviran l’esmorzar (que a l’hotel és molt bo). Fer maletes i cap a dormir.
26.9.2011 Cracòvia-Varsòvia-Barcelona
Ens acomiadem de l’Andrés. Ha estat un bon guia, bones explicacions i molt professional. Ell, com l’autocar desprès de dei
xar-nos pren una altra ruta, s’ha portat una bici plegable per tornar a la ciutat.
El vol es retarda i patim una mica -no gaire- per si perdrem l’enllaç. Finalment arriba i ens embarquem amb una hora i escaig de retard. No ens ocasiona cap problema. L’enllaç a Varsòvia ens dóna temps suficient per fer-ho amb una certa calma (sense entretenir-s’hi) i també perquè les maletes puguin embarcar-se amb nosaltres. Com a cosa favorable és que els dos vols són de la mateixa companyia polonesa.
Arribem a Barcelona sense cap contratemps. Comiats. Ja ens veurem...
Comença el dia núvol i poc a poc s’aclareix. Fem la visita tots junts (els enguixats també). Desprès d’esmorzat anem cap al bus per deixar ja les maletes i anar cap a la catedral, que no està al cor de la ciutat (al cor de la ciutat acostuma a haver-hi l’ajuntament i la plaça del mercat).
Poznan va sofrir la crueltat de les guerres. L’ocupació alemanya. L’alliberament dels russos en una batalla que va durar un mes i que va conèixer la mà dura del comunisme.
La catedral està situada en una illa en el riu Warta, Osrow Tumski, una tranquil•la illa eclesiàstica. La guia ens explica la història d’aquesta catedral que ha canviat de forma més que notable en el transcurs del temps. La seva antiguitat depèn de com es vulgui explicar, des de la versió mil•lenària, a
la de que té 56 anys. Plafons de coure, la cripta amb unes explicacions que només poden comprendre els arqueòlegs, la capella daurada darrera l’altar.Tornem cap al centre. Primer la plaça del mercat. Molt bonica. Al centre l’Ajuntament, el seu rellotge i les cabres que animen el rellotge quan són les 12 del mig dia. Desprès veurem les cabres en altres llocs de la ciutat que s’ha convertit en un dels seus emblemes. Al seu costat (i al centre de la plaça) unes cases de colors precioses (si més no per fer la foto. Davant de l’ajuntament l’estàtua i el lloc de la picota. Al voltant, cases singulars de determinats nobles i comerciants. L’estàtua de Sant Joan Nepomucemo, protector de les inundacions. L’estàtua a la noia que porta l’aigua (que es posa en funcionament quan es trepitja una placa que hi ha al terra. Les quatre fonts que hi ha a cada una de les cantonades de la plaça. En una de les cantonades hi ha una estàtua d’un home nu, però per la banda del davant i degut a les protestes dels veïns, està cobert per una esp
ècie de túnica. És encara la crosta que duen a sobre els polonesos. Al mig de la plaça hi ha un rellotge electrònic que informa dels dies, minuts i segons que falten per inaugurar el campionat de futbol. Falten 262 dies, 5 minuts i 6 segons.L’església dels jesuïtes, molt decorada i amb trampa. És relativament petita però la seva construcció fa que sembli molt més gran del que realment és. No es tracta només de l’església sinó també de totes les edificacions complementàries.
Anem a dinar en un restaurant a la mateixa plaça. Al restaurant Pod Koziotkami hi ha dues cabres a la façana. Dinem bé, massa... Agafem el bus i cap a Wroclaw.
L’Andrés ens fa algunes explicacions. L’educació universitària és gratuïta, naturalment no l’allotjament ni el menjar. D’aquest tema, sobretot de l’educació primària, ens diu que en parlarem més endavant, doncs sap que hi ha hagut alguns canvis i ho ha de consultar a la seva mare. El viatge és llarg, no tant pels quilòmetres, sinó per les obres i el trànsit.
Per Wroclau passa un riu, l’Odra que dóna molt bona imatge a la ciutat; com tots els rius de Polònia plàcids i en un entorn verd. També tenen la calefacció centralitzada, es veuen algunes tuberes però poca co
sa. És la capital de Silèsia, un territori històricament complicat (a Polònia, quin no ho és).Quan entrem a la ciutat es veuen edificis amb escàs manteniment i fins i tot, molt poc mantinguts, façanes horroroses i edificis molt danyats.
Sortim desprès de sopar a donar un volt pel centre, una mica lluny. De tornada trobem uns nois espanyols de León que anaven una mica de bòlid. Buscaven la seva residència, doncs eren estudiants d’Erasmus i no sabien per on anaven. Els vam donar un mapa i els vam portar al nostre hotel, on el recepcionista va fer una consulta en el seu ordinador i els va assenyalar on era la residència.
21.9.2011 Wroclau
A les 9 sortim amb bus per fer la visita. Primer a la catedral que també està una mica lluny del centre, sobre una illa en el riu Odra (Oder) que més endavant serveix de frontera natural amb Alemanya. La catedral de Sant Joan Baptista és una basílica gòtica reconstruïda seguint l’esquema original, les vidrieres, les fotos de quan estava destruïda, la trona,... Sortim i seguim a peu per tota l’illa i creuem el riu. En el pont veiem els cadenats que posen les parelles per deixar constància de l’amor indestructible... Davant mateix hi ha el mercat. Una estructura de maó feta pels alemanys el 1908. Hi entrem, bàsicament hi ha verdures, fruits, bolets (de moltes classes i abundants), flors, carn. No hi ha peix, això no obstant, els polonesos mengen poc
peix, i el venen als supermercats no aquí, primer perquè estava desprestigiat (menjava peix aquell que no podia menjar carn) i ara perquè és car. Tot molt ben posat i que fa molt de goig. Els preus naturalment també en fan de goig. Seguim cap a la Biblioteca per veure l’edifici i palar una mica de la Universitat, que avui està tancada. Per tot arreu hi ha estudiants, molts d’ells del programa Erasmus.Veiem l’església de Santa Maria Magdalena on hi ha una còpia de la Pietà. El fresc en el sostre on estan representats els quatre continents. Al seu exterior veiem mobiliari urbà. Gnoms, follets, soldats, bombers, animals...tot en figures diminutes de bronze. Fora de la catedral hi ha uns panells on s’explica la repressió efectuada sobre els intel•lectuals durant la dominació alemanya.
Entrem a la plaça del mercat (Rynek) on hi ha l’Ajuntament, amb el seu rellotge astronòmic. Les edificacions annexes de
cases de colors que anteriorment eren de fusta, la picota, on mataven els condemnats. La plaça és una mica més petita que la de Cracòvia (que encara no coneixem, però segons ens han dit uns estudiants que hem trobat pel carrer, aquesta, la de Wroclau, és molt més maca.Anem a dinar en un restaurant de la plaça, en una cerveseria que feia la competència a la cervesa fabricada pel bisbe (molts anys abans) i que havia provocat nombroses disputes.
Tarda lliure. Els uns anem al museu d’història, però finalment no ens decidim a entrar-hi, i tornem a la vora del riu per veure de fer un tomb en barca. Desprès ens entretenim en un “mercadillo” i tornem al carrer que ens duia al nostre hotel per retratar els follets que empenyien una bola, i també les figures al•legòriques de l’artista Jerzy Kalina, que representa la idea de la transició:
primer unes figures que s’ensorren sota el terra i desprès unes figures que surten de sota terra. Molt ben fet i fins i tot, emocionant... Tornem a l’hotel per mudar-nos, que avui anem a l’Òpera. Ens costa 21 zlotys (avui totes les entrades valen igual, uns 5 euros) i tenim llotja al segon pis on es veu l’escenari perfectament. Toca Raj utracony, de Krysztof Penderecki, que ve a ser el Paradís perdut de l’obra de John Milton d’aquest mateix nom. La música és una mica estranya, poc melòdica, els entesos parlen de música dodecafònica, però no sé ben bé si l’expressió és prou encertada, però no hi entro més, no en sé prou. La realitat fou que la música era difícil, però com hi havia ballet i representació per part dels cantants i alguna cosa sabíem dels temps d’Adam i Eva i de la Creació, no tant perquè ens recordéssim -som grans, però no tant!- sinó per haver llegit el Gènesi. Quedem una mica parats de veure el funcionament d’aquest teatre d’òpera, que fan moltes obres i, si el preu és com el d’avui, la subvenció ha de ser força elevada. Vam fer un pecat (no tots), ja que desprès de la primera part, com a les 8.30 teníem el sopar, vam decidir sortir del teatre. Els que es van quedar van dir que ens havíem equivocat, però què hi farem...22.9.2011 Wroclau-Czestochowa-Cracòvia
Anem a la capital espiritual de Polònia, la verge de Czestochowa. El paisatge, com sempre, pla i monòton. Camps cultivats de blat de moro plantat per farratge, recollida de patates (deu ser l’època), sembrats i fruiteres, especialment pomeres. Veiem el santuari en un petit (molt petit) turonet. Hi ha gent, però no mata. L’Andrés ens ha estat parlant de la guia o el guia, que no sabia quin tindríem (això és competència del santuari i dels seus monjos i monges). Finalment ens toca una monja, sor Francisca, una dona d’edat avançada, però molt animosa (i una mica fonamentalista). Quatre coses del santuari, de la Verge (que es negra), del quadre i de les peripècies, quan els cavalls no van voler moure’s i van decidir que allí havien d’edificar el santuari. La monja ens adoctrina sobre el que cal fer per salvar-se. Sembla que està una mica en contra (molt) de que per mitjà de votacions puguem decidir sobre determinades coses que estan per
sobre dels humans; es refereix als que maten (avortaments), als homosexuals, a l’eutanàsia,... sort que ens diu que tots ens salvarem i quan anem al cel trobarem tots els nostres familiars i amics. Segons sor Francisca el votar no serveix per dir si això és correcte o no, el que serveix és el que diu Déu, però no ens diu que per saber que diu Déu necessitem que algú ens ho interpreti.El primer ensurt el tenim quan ens parla dels herois nacionals, referint-se als pobres que van tenir l’accident d’aviació quan anaven a Katyn el 10 d’abril de 2010, per assistir a l’homenatge als oficials polonesos assassinats pels russos (entre 15 i 20 mil oficials i presoners polonesos). És evident que van tenir mala sort, però que constin com a herois de la pàtria una gent que havia aconseguit una aventura política com era que els dos germans bessons fossin els dos càrrecs més importants del país, amb una tendència marcadament dretana i populista, no semblava pas massa correcte, i a això, l’església polonesa hi donava suport. Com a cosa curiosa els dos bessons quan tenien 13 anys, havien intervingut en una pel•lícula premonitòria amb el títol de: Els dos que havien robat la lluna.
Però deixem-nos d’històries i continuem amb el santuari. El santuari a més, era una fortalesa, que ara ha quedat molt reduïda en dimensió i que va resistir diferents assalts en el transcurs de la història, de l’explicació de la monja-guia no es desprèn una interpretació més exacta. Continuem en una espècie de sala de reunions plena de banderes, que s’havien guardat al santuari per preservar-les. En aquesta sala hi ha una còpia del retrat que està en el santuari i que no es pot veure fàcilment, perquè en un moment determinat el destapen i només el mostren durant un temps, i a més com està recobert de mantells i flors, només queda al descobert la cara de la Verge i el Nen. Veiem en aquesta sala alguna bala-bomba dels combats que va resistir la fortalesa.
Entrem en una sala al costat que dóna sobre la església on s’està oint la missa i on hi ha el quadre de la Verge.
En un moment determinat, sonen les trompetes i els timbals. És una marxa règia en honor a la Verge mentre es destapa el seu quadre. Seguim per una sala on hi ha els quadres d’un pintor polonès que fa una interpretació de la vida de Jesús versus la nostra vida. Els quadres més aviat una mica tètrics.Baixem a l’església. Ja la tenen preparada pels turistes i en un passadís al voltant de l’altar, anem donant la volta (deambulem) i fent fotos sense flash, sense cap més limitació. Es de suposar que això ha de distreure l’atenció i la devoció dels fidels, però el turisme és el turisme i té les seves servituds. Anem a la basílica del costat, l’estan restaurant, la deixen en un estat perfecte. És una basílica barroca, recarregada i excessiva quan a les suposades riqueses que s’hi encabeixen. Imatges de sants i angelets, una mica estrafolaris, però si a ells els hi agrada...
Sortim amb la sensació que hem anat a un santuari una mica naïf, amb un catolicisme sense cap necessitat de fer-se preguntes.
Pugem al bus i anem a dinar a pocs minuts del santuari. Un local de camioners, sense camioners. La gran avantatge és que serveixen ràpid. Seguim cap a Cracòvia.
Arribem a Cracòvia sobre les 7. El sopar és a les 8.30. Estem en el barri jueu (però sense jueus), diuen que molt animat, ja ho veurem...
23.9.2011 Cracòvia
Visita a la ciutat. Marxem a peu des de l’hotel. L’Andrés ens diu que agafem paraigües perquè podria ser que al migdia plogués, diu que ho ha vist a la tele. Nosaltres també hem vist la previsió del temps i no ens lliga, però agafem el paraigües, més que tot, com antídot. Ja en camí veiem alguns jueus ortodoxos, vull dir amb rínxols i barret negre. Són joves, són dels que en diu l’Andrés han arribat de nou a Polònia i no tenen cap contacte amb els antics residents, aquell centenar de jueus residuals que possiblement s’extingiran. Seguim cap al castell de Wawel que està en un turonet amb vistes al Vístula. Ens parlen d’un rei (Casimir III) que va convertir la fortalesa en un castell gòtic, fortalesa que posteriorment va se saquejada i incendiat per suecs i prussians. Desprès de la primera guerra mundial els polonesos van recuperar el castell i es van dedicar a restaurar-lo. El castell ara és un museu, on es pot veure les càmeres representatives on es rebien els diputats i també es feien festes. Decoracions d’aquestes sales i avant-sales, quadre, tapissos i mobiliari, frescos. Interessant qua
n ho veus, però difícil de retenir en la memòria i una mica cansat.Just entrar vam anar a veure la catedral de Wawel, l’església més distingida de Polònia, que fa les funcions de necròpolis de reis i herois nacionals. A banda, es famosa la campana Segismund, un símbol nacional (campana que no vam veure) que pesa més de 12 tones i toca només en ocasions especials, com per Nadal, quan Wojtyla va ser nomenat papa o quan Kaczynski, de forma imprudent va voler aterrar en males condicions i es va matar ell i tota la tripulació. La decoració interior barroca, sent l’altar de Sant Estanislau una de les millors representacions d’aquest art, que està just darrera l’altar, en el deambulatori. L’Andrés ens va dir que podíem visitar la cripta, sota la catedral, sortint a fora, però no ens hi va dur. Ara ja sé perquè, perquè hi havia enterrat l’accidentat Kaczynski i la seva dona. De fet no pagava la pena.
Mentre fa gestions per la visita al palau-castell (una part), ens esperem en el pati d’armes. Un espai molt bonic, enquadrat per totes bandes amb arcs i teulades vermelles. En el fris, pintures dignes d’atenció.
Deixem el castell per anar cap al centre de la ciutat. Anem veient les esglésies, nombroses, una al costat de l’altra. La Basílica de Sant Pere i Sant Pau, amb les estàtues dels dotze apòstols a l’entrada. Més endavant, l’església de Sant Francesc amb les seves vidrieres i a l’altre costat l’església dominicana de la Santa Trinitat (dominicana? Toquem fusta... inquisició!). En un pati interior veiem una obra d’ Igor Mitoraj, que fa gran estàtues de bronzo i que a la Rambla de Catalunya de Barcelona en va exposar una gran quantitat. L’Andrés ens explica que l’artista n’ha regalat altres a la ciutat (a la plaça del mercat n’hi ha una altra), però que els governants, degut a que són figures nues, no saben on exposar-les (la crosta encara dura...). Pel carrer veiem cases guarnides amb figures d’animals, un lleó (que sembla fet per un nen de 3 anys), un rinoceront, un elefant,... animals que no són del país i que suposen un exotisme.
Finalment arribem a la plaça del mercat -la més gran del país-. Efectivament, la de Wroclaw, era més maca, però la de Cracòvia està molt bé. També espectacular i sobretot, molt animada. Arribem just que falten pocs minuts per les 12 del migdia, i aquí també hi ha representació en un finestra de la torre de la basílica de Santa Maria, s’obre una finestra i surt un individu (que no es veu gaire) tocant una trompeta. La melodia s’acaba en sec, perquè representa que en el seu dia també va ocórrer d’aquesta manera, una fletxa enemiga el va matar i va deixar de tocar (moraleja, si toques la trompeta, tanca la finestra). Toca als quatre vents i en el seu dia avisava de l’hora d’obertura i tancament de les portes de la ciutat, d’un incendi o de l’arribada de l’enemic. Abans d’anar a dinar visitem el Collegium Maius, l'edifici universitari més antic de Polònia. Ens parlen dels professors deportats als camps de concentració, amb la finalitat de destruir la cultura polonesa. Un dels famosos alumnes que hi van estudiar va ser Copèrnic. No fem visita per dintre. Quedem que fins a la 1 temps lliure i ens trobem per anar a dinar. Mentre, entrem a les botigues que hi ha en l’edifici central de la plaça, el que havia sigut la llotja o borsa dels draps, del tèxtil. Travessa de banda a banda i està ple de botigues d’artesania o d’altres articles. Seguim una per una carrer dels que surt de la plaça del mercat i anem a dinar a un restaurant Galicyska, naturalment no té res a veure amb la nostra Galícia, sinó amb aquell territori que hi ha sota Polònia i que ara pertany a Ucraïna. Dinem bé, com sempre i a continuació seguim per recorregut que havien sigut les muralles, que ara és un ampli parc verd, ple d’arbres, fins arribar a la Barbacana que es manté intacta i dóna pas a la port
a de les muralles de San Florià, on es pot veure aquesta porta i els 100 metres de muralla que han quedat en peu.Estem a la Basílica de Santa Maria. Entrem a visitar-la. Per retratar o filmar, cal pagar 5 zlotys, que paguem gustosament i a més. n’estem molt satisfets perquè la cosa s’ho val. Com tantes coses a Polònia, aquesta basílica fou destruïda parcialment i reconstruïda. L’aspecte interior actual (policromia) fou realitzada a finals del SXIX, pel pintor Jan Matejko i els seus estudiants, aquesta policromia amb blaus intensos i punts brillants, és espectacular i ens hem entretingut una bona estona perquè aquí s’acabava la visita guiada. Ens fa notar algun dels quadres, en especial un d’ells que considera més valuós, el d’una verge i uns àngels d’un pintor que no recordo el nom. Detalls de calaveres damunt de determinades columnes, un crist fet d’una sola peça, les magnífiques vidrieres, etc.
Ens entretenim una mica pel barri, alguna compra de les indispensables (d’aquells objectes que quan arribes a casa no saps que fer-ne) i entrem en un cafè recomanat, on es reunien els artistes i pagaven els seus comptes amb aportació d’obra, que està penjada per les parets. Prenem cafè i copa (conyac) i resulta a un preu assequible.
A les 7 tenim concert. Una orquestra de Cambra que toca a l’església romànica de Sant Adalbert, una altra construcció exòtica al mig de la plaça del mercat. És una petita església en la que en una capella amb cabuda per 50 persones van fer el concert. Resulta molt entretingut i gairebé podem tocar els músics (quatre) que ens han semblat molt bons. El preu ja no era el de Wroclaw, ens ha costat 65 zlotys (uns 16 euros) per cap. El programa era un conjunt de peces prou conegudes i curtes perquè no ens agafés la soneta. Sortim molt satisfets.
24.9.2011 Cracòvia
Un dia esplèndid. Millor, perquè avui tenim un tema dur. Anem a visitar Auschwitz, o Auschwitz-Bikernau com és la denominació oficial avui dia, el tristament famós camp d’extermini dels nazis.
En la seva retirada els nazis van destruir parcialment el camp d’extermini de jueus, d’alguns polonesos i alguns membres d’altres minories. L’Andrés ens adverteix que no podem dificultar l’ordre de visita i no podem entorpir a altres grups o persones. Per tant, les fotos s’han de circumscriure al temps i circuit assenyalat per la visita.
La veritat és que hi ha molts grups, molta gent i venen de tot arreu, des de Polònia, i de la resta de països especialment d’Israel i d’Alemanya. Quan ho veus penses que hauria de ser una visita gairebé obligatòria per a totes les persones sigui quina sigui la seva procedència; és una referència pedagògica necessària per intentar una cosa impossible, que els humans no tornem a ensopegar amb la mateixa pedra.
Abans de començar la visita anem al lavabo perquè la visita és llarga. Un ztoly, i els zlotys cauen a una velocitat de vertigen, fins fer-nos pensar que ha de ser un dels negocis més rendibles de Polònia.
Entrem en el recinte. El camp 1 va ser un antiga caserna militar fet amb maó i format per una trentena de pavellons. És la part més rellevant del museu i on s’expliquen les barbaritats que van fer els nazis, però sense que ens acabem de poder imaginar la realitat molt més cruel del que hi va passar.
S’entra sota el rètol: Arbeit Macht Frei, o el que ve a ser el mateix: el treball us farà lliures. Una expressió malèvola dels repugnants homes que van cometre aquells assassinats i tortures. El rètol original el van robar, però el van recuperar. Ara el que hi ha és una còpia de l’original.
Seguim visitant ordenadament els barracons. Al començament els presoners estaven identificats amb fotografia i nom, data naixement i data de mort. Però era un procediment massa car, i es va acabar amb la identificació amb un número, gravat sobre la pell en alguna part del cos. Dibuixos, fotografies fetes pels mateixos nazis, objectes que els havien robat als presoners prèviament al seu assassinat, l’arribada de jueus transportats pitjor que les bèsties en trens, la humiliació d’anar identificats amb el braçalet o l’estrella, el tracte igualitari fossin dones o fossin nens, són coses que semblarien impossibles sino hagués quedat la prova i la memòria d’aquells fets. Quan veus tot això t’adones que la discussió de qui va ser més dolent, si els nazis o els stalinistes, és una discussió absurda. Uns i altres van ser unes bèsties que
no mereixen perdó. Més endavant hi ha la forca que, posteriorment a l’alliberament del camp, es va executar al comandant nazi de la presó.Els càstigs, els capos, els col•laboradors dels nazis, les tortures, l’empresonament en condicions inhumanes, són històries de terror que cal no oblidar. Les frases en els rètols són altrament significatives, unes com la del filòsof George Santayana “The one who does not remember history es bound to live trough it again”, altres en sentit contrari com la de Hans Frank, el Governador General de la zona ocupada que deia: Jews are a race that must be totally exterminated”, o la d’Otto Therack, ministre de justícia del 3er. Reich que deia: We must free the german nations of poles, russians, jews and gypsies. Déu ni do el que pensaven aquestes bestiotes sanguinàries!
Ens hem entretingut molt de temps i ara no ens queda massa estona per veure el camp 2. Hi anem en bus tot
i que està força a prop. Veiem els reixats de fil ferro, en el seu dia electrificats. Els barracons de fusta, dels que en queden una mostra prou gran, però que en bona part només en queda la xemeneia central ja que la fusta se la van endur per cremar o per altres construccions; n’hi havia uns 300. Cada barracó podia albergar mil homes i les latrines estaven en una banda i en un altre barracó, però el temps que disposaven per rentar-se i les necessitats era de menys d’un minut. El fang, la brutícia, els polls, les malalties infeccioses, els maltractaments, el fred, van ocasionar morts a milers. Veiem les racions de menjar que els donaven abans d’anar a treballar al camp o a les indústries per a ells muntades. El lloc on feien foc per escalfar el barracó, tot i que mai tenien carbó per a fer-ho i que segurament mantenia la temperatura a zero graus a l’hivern i a calors sufocants a l’estiu. Un pot d’aigua calenta, bruta de cafè i res més, per anar a treballar com uns bèsties. És molt difícil descriure l’horror que va habitar en aquells llocs. Fou en aquest camp on van assassinar més d’un milió de jueus, i milers d’altres procedències. Resulta esfereïdor veure els mapes de les deportacions que arribaven des de Suècia fins a Grècia i des de França i Itàlia fins als territoris ocupats de Rússia. Podem veure les vies de tren que acabaven en aquest camp, que duien els presoners per milers per ser eliminats d’una forma “industrial”, les càmeres de gas, els pots de cyclon B (una espècie de granulat) que en c
ontacte amb humitat, produïa un gas verinós que amb pocs minuts acabava amb la vida dels presoners.Sortim una mica decaiguts de la vista, i anem a dinar. Un restaurant de carretera, enllestim aviat i seguim per visitar, a l’altra banda de Cracòvia, les mines de sal de Wieliczka. Un altre patrimoni de la Unesco.
La sal era un material molt valuós i era propietat del rei. En algun moment això li reportava fins a una tercera part dels seus ingressos, i exercia un control ferri sobre aquest material. La mina funciona des de l’edat mitjana de forma ininterrompuda, però ara és només per conservació, és a dir treuen aquella sal. Les galeries excavades són d’uns 300 quilòmetres, i nosaltres visitem només una petita part Un parell de quilòmetres), la més turística, excessivament turística. La sal que extrauen no és de color blanc, sinó d’un material confús i fosc que és força dur i que permet fer figures, estàtues, escenes amb aquest material.
Baixem fins uns 130 metres, tot i que la mina arriba als 300 metres de profunditat. Veiem sales, construccions per ma
ntenir la volta (bóveda) creada amb l’extracció del mineral, un petit llac d’aigua. Part del recorregut el fem amb un ascensor i part baixant per unes escales ben segures. Les galeries són completament àmplies i sense crear la més petita incomoditat, fins al punt que et penses que estàs en un part temàtic. Està bé, però no mata.Abans de plegar el dia, ens diu el representant de Phineas que si volem ha concertat la visita al barri jueu de Cracòvia, el barri on està el nostre hotel, i que l’Andrés ens acompanyarà. És una visita no prevista, però que Phineas gentilment ens ofereix. Naturalment tots hi estem interessats i convenim que demà diumenge, de 9 a 11 farem aquesta visita guiada.
25.9.2011 Cracòvia
L’Andrés ens fa una explicació de que han significat els jueus en aquesta ciutat i quin tracte han rebut en el transcurs del temps. Veiem la sinagoga que hi ha pràcticament davant de l’Hotel, està en obres i no es visita. Actualment hi deu haver a Cracòvia un centenar de jueus, ja vells, que no tenen cap contacte amb altres jueus més joves recentment arribats a la ciutat. En moments abans de la seva persecució, hi havia una població de jueus que suposava una quarta part de la població de la ciutat.
Anem davan
t d’una altra sinagoga que hi ha a l’altra banda de la plaça, on, sobre el mapa que hi ha en un panell ens explica les coses més rellevants d’aquest barri. Primer els jueus estaven en la zona on estem ara (la del nostre hotel). Desprès els van obligar a canviar, estaven massa concentrats i no els agradava aquesta concentració. Els van dur a un altre barri, però això si, ja sabent on estava cadascun d’ells. El barri on van anar a parar bona part d’aquests jueus, estava ocupat per gen més aviat humil, si no es pot dir marginal, que sembla van estar encantats amb el canvi. De totes maneres pensem el que suposa que et facin fora de casa teva, la teva casa de propietat, per uns criteris de distribució gens clars i hi posin unes altres persones. Això hauria pogut aixecar sospites de quins serien els episodis següents, però no va ser així.Ens explica on estava el gueto on eren les portes d’entrada i sortida i també que per carrer principal hi passava un tramvia que no feia cap parada dintre del barri. Roman Polanski, va estar en aquest gueto de petit i va poder-se escapar, però els seus pares no. En les seves memòries explica que va poder donar avis als seus pares que passaria en tramvia a una hora determinada, perquè el poguessin veure i ell també els pogués veure.
Seguim el barri, veiem cases velles sense restaurar, poques, perquè ara es cotitzen força bé. La joventut s’ha interessat per aquest barri i la història dels jueus.
Sortim del barri en una plaça plena de cadires que són un homenatge als jueus que van morir i als herois que e
ls van ajudar. Al davant mateix encara hi ha una farmàcia que durant el temps dels nazis, va servir per passar notícies des del gueto cap fora i viceversa.Seguim en direcció a la fàbrica de Schindler on ara hi ha instal•lat un museu històric de Cracòvia sota l’ocupació nazi, és a dir des de 1939 a 1945. El museu és molt extens, però sembla que molt recomanable. No tenint altra cosa per fer, decidim entrar-hi. El museu és auto-explicatiu i les imatges i, sobretot, els sorolls ambientals en transporten cap a aquells temps d’horror. Ens hi passem ben bé 1 hora i mitja, però tampoc dient que l’hem vista corrents. La veritat és que hi ha moltes explicacions escrites que, en el millor dels casos estaven en anglès, però també documents originals, cartes, i sobretot fotos, moltes fotos i algunes pel•lícules. Sortim amb al sensació d’haver aprofitat el temps. Molt recomanable.
Desprès d’això ja només ens queda donar voltes i revisar el que ja hem vist o alguna cosa nova que estigui en ruta. En el camí de la plaça del mercat, on pensàvem dinar ja que avui és l’únic dia en que
el menjar no està comprès, hem vist un “mercadillo” de roba no massa interessant. També hem volgut entrar en l’església de Corpus Cristi, una església molt gran, però no hem pogut entrar-hi perquè anava a començar la missa i estava repleta de fidels. Els mateix ens ha passat en alguna altra església d’aquesta ciutat. Finalment, seguint aquesta ruta, arribem al centre on ens hem trobat amb alguns companys de viatge i dinem junts. Un plat, més cervesa o vi, una copa, total uns 100 zlotys cadascun (25 euros), un plat molt complet que no admet un primer plat. Tot ben cuinat, bo i ben servit. Estem en una terrassa del centre de Cracòvia.Acabem de donar la volta a la plaça per fer el comiat, pugem en una terrassa sobre la que hi ha l’edificació del centre de la plaça per fer alguna foto més, i ens acomiadem de Cracòvia. Demà marxem i avui fem un sopar tots junts en un restaurant en el centre de la ciutat (no gaire bonic, però correcte). El millor ha sigut a la sortida, quan xino xano hem anat cap a l’hotel passant per un parc a la vora del riu Vístula. Era la nit, feia molt bona nit i ens vam endur un bon record final, amb el petit ensurt quan a mig camí un drac que cada 4 minuts treia una flamarada per la boca i si no ho sabies donaves un petit bot.
Arribem a l’hotel i ens donen la bona nova que marxem a les 7.30, però que abans ens serviran l’esmorzar (que a l’hotel és molt bo). Fer maletes i cap a dormir.
26.9.2011 Cracòvia-Varsòvia-Barcelona
Ens acomiadem de l’Andrés. Ha estat un bon guia, bones explicacions i molt professional. Ell, com l’autocar desprès de dei
xar-nos pren una altra ruta, s’ha portat una bici plegable per tornar a la ciutat.El vol es retarda i patim una mica -no gaire- per si perdrem l’enllaç. Finalment arriba i ens embarquem amb una hora i escaig de retard. No ens ocasiona cap problema. L’enllaç a Varsòvia ens dóna temps suficient per fer-ho amb una certa calma (sense entretenir-s’hi) i també perquè les maletes puguin embarcar-se amb nosaltres. Com a cosa favorable és que els dos vols són de la mateixa companyia polonesa.
Arribem a Barcelona sense cap contratemps. Comiats. Ja ens veurem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada